La moda espiritista (1925)

De l’article del divulgador científic Miquel Masriera Rubio (Barcelona, 1901-1981) a La Vanguardia (15-X-1925) arran del Congrés Espiritista de París d’ara fa cent anys. Traducció pròpia. Figures de relleu internacional com l’escriptor Arthur Conan Doyle (Escòcia, 1859 - Anglaterra, 1930) tenien fe en l’espiritisme. A Catalunya, aquella moda supersticiosa va fer furor sobretot en algunes persones que alhora eren, paradoxalment, anarquistes, vegetarianes i naturistes.

Fa poc que ha acabat el Congrés Espiritista de París. Ha assolit per unes setmanes la més palpitant actualitat. L’ha presidit Conan Doyle. Hi han participat representants significats de l’espiritisme d’arreu del món. Els amants de comunicar-se amb l’altre barri han gaudit d’allò més. París s’ha consagrat com la meca de l’espiritisme. Hi ha temes que tenen la propietat de fer dir bajanades a la gent més sensata, i un d’ells és el que tracto aquí. No és pas rar veure escriptors de seny i amb bon criteri perdre aquestes dues qualitats quan comenten les aventures de qualsevol mèdium [el mitjà que la teoria espiritista creu que ens permet comunicar-nos amb els esperits dels morts]. Seria curiós, per exemple, col·leccionar totes les ximpleries que s’han publicat a la premsa de París a propòsit de l’esmentat congrés d’aquests darrers quinze dies. Seria un document molt propi per fer palesa la feblesa de la raó humana. I el més curiós del cas és que els atacs al sentit comú venen dels dos bàndols igualment. De la banda espiritista la gent està ja més o menys disposada a esperar-ho, pel fet que en el nostre país aquest qualificatiu és sinònim de tocat del bolet. I no pot negar-se pas que, en realitat, i tot que hi ha desconcertants excepcions, la massa espiritista posa molt de la seva part per merèixer aquest dictamen. Però el més divertit del cas són, potser, els despropòsits d’enemics irreconciliables de l’espiritisme. Entre ells hi ha qui en la seva indignació davant dels mèdiums i els seus sequaços no vacil·la a esgrimir els sofismes més tanoques. És notable, per exemple, el cas del conegut [sic] autor Clemente Votrel. Aquest periodista, en les seves habituals cròniques a Le Journal,ha emprat tots els recursos de la seva sàtira contra l’esmentat congrés. Tanmateix, això no li ha impedit, de tant en tant, utilitzar arguments contra els congressistes en un to més polèmic que no pas satíric. En aquest sentit ha dit coses que sorprèn que hagin sortit de la seva ploma. S’indigna, per exemple, amb Conan Doyle perquè no fa que Sherlock Holmes trobi els lladres mitjançant l’espiritisme. “És una prova –diu Clemente Votrel– de poca confiança en la doctrina dels esperits, que amb tanta tenacitat defensa Conan Doyle”. I altres coses per l’estil. ¿Qui professa l’espiritisme a Espanya? Sortosament, gairebé ningú. Dic sortosament perquè pocs assumptes són tan propensos a tenir derivacions més perjudicials que aquest, no pas per manca d’interès en l’estudi dels fenòmens naturals. A banda de l’etern incaut, víctima sempre d’enganys dels qui exploten, alhora que la seva ingenuïtat, les idees que hi ha rere les martingales, la gent d’una cultura mitjana o regular no té en el nostre país, en general, cap noció, no ja dels procediments espiritistes, sinó, cosa que és pitjor, de tot el moviment idealista iniciat en el segle XIX i que, tot i comptar amb escoles de notòria falta de seriositat, com la teosòfica, espiritista, puritana, orientalista, etc., etc., ha donat pas a la creació d’una ciència nova i de tan amplis horitzons com és la psicologia experimental moderna. [...]