05/03/2022

El moment del feminisme

3 min

El feminisme i l’ecologisme són els dos grans moviments socials del segle XXI, els que estan escampant-se per tot el món i mobilitzant més les noves generacions. Inicialment es presenten com a moviments no directament vinculats a les posicions polítiques clàssiques: tant al segle XIX com al XX la polarització política va passar, fonamentalment, per la divisió entre classes socials, entre burgesia i treballadors, que va determinar la divisió entre la dreta i l’esquerra. Certament hi va haver conflictes d’altres tipus, com els basats en enfrontaments territorials, religiosos, racials. Però gairebé en tots els casos aquests altres enfrontaments es van acabar alineant també en un o altre bàndol, la dreta o l’esquerra, i van ser llegits des d’aquest punt de vista.

El feminisme i l’ecologisme han tingut tendència a ser més propers a l’esquerra que a la dreta; han estat habitualment els partits d’esquerra els que han acceptat i impulsat algunes de les seves reivindicacions; no sense dificultats i reticències. En el moment actual, en què aquests moviments s’estan estenent a grups més amplis de població, veiem que comencen a ser utilitzats pels partits que poden perdre o guanyar vots en funció d’una posició favorable o desfavorable. Tant el feminisme com l’ecologisme plantegen un conjunt de canvis que suposen modificacions de fons en l’economia i, per tant, també en la política.

Què passa, per exemple, amb el feminisme? A partir del 2018 el seu èxit i creixement són innegables, així com el guany de poder: mai abans s’havien pogut denunciar els maltractaments, les violacions o els assetjaments com s’està fent ara. Mai abans tantes dones havien ocupat càrrecs en el món públic i la seva veu havia estat tan escoltada. No estem encara en una societat equilibrada des del punt de vista dels sexes, però el moviment avança, ha conquerit gran part de l’opinió pública, ha empoderat i mobilitzat sectors molt més amplis de la societat; aquests canvis són realitats constatables que s’han aconseguit amb molt d’esforç i de les quals ens hem de felicitar. Alhora, l’enfortiment del feminisme provoca reaccions molt diverses, que adopten negacions i posicions frontals, com la tornada del masclisme; i ho veiem en el cas del trumpisme i de Vox, entre d’altres. Però sovint actuen en forma més subtil, tractant de dividir les dones i fer esclatar el moviment des de dins.

Un cas claríssim és l’autodenominat “feminisme àrab”, que neix com una manera d’impedir que les dones musulmanes surtin de la seva condició tradicional i puguin decidir sobre les seves vides. Mentre la posició política va ser totalment oposada als canvis de vida de les dones, la situació era clara: el feminisme era presentat com una ideologia per vèncer els països àrabs, és a dir, com un instrument polític, una manera d’afeblir l’islam fent que les dones adoptessin hàbits occidentals. Però, de cop, l’estratègia va ser un altra: confegir una ideologia alternativa que reafirmava la submissió de les dones com a voluntària, dir-ne feminisme i crear una divisió dins el moviment, enfrontant musulmanes i occidentals. I deixant-nos, a les europees, sense saber com actuar quan les musulmanes reclamen el seu dret als vels i a l’enclaustrament. Llegiu la Najat El Hachmi, que ho ha viscut personalment i que tan bé ens ho explica a Sempre han parlat per nosaltres.

“Divideix i venceràs” és una molt vella tàctica, també utilitzada enfront del feminisme; malauradament, a les dones ens costa detectar-la i evitar-la, anem encara massa de cara, sense parar esment en maniobres fosques. D’aquí l’aferrissada defensa d’un plural: ja no hi hauria “feminisme”, sinó “feminismes”. Un feminisme burgès, un de dones racialitzades, un de musulmanes, un altre de persones pertanyents al moviment LGTBI, un de queer, un d’abolicionistes... i així successivament. I si s’aconsegueix que aquestes diverses maneres d’entendre el feminisme s’enfrontin, encara millor. El moviment esclatarà i es frenarà sol, com és tan freqüent en els moviments socials.

La divisió ha començat, i l’intent de diverses fraccions de monopolitzar el “verdader” feminisme s’està visibilitzant fins i tot en l’aparició de grups que intenten constituir-se en alternatives polítiques, nous partits o associacions feministes vinculades a partits. Des del meu punt de vista, una mala opció, almenys ara per ara, quan queda tant per aconseguir la igualtat per a totes i perquè es reconegui el que hem aportat a la cultura i a la societat des del gènere femení. En aquest 8 de març, en què pel que sembla moltes manifestacions no seran unitàries, cal repensar què ens uneix, acotar les discrepàncies i enfortir una sororitat més necessària que mai. Ens hi juguem un retrocés que ens podria tornar a totes al patriarcat antic. Mireu, si no, com les divisions de l’esquerra han donat lloc a l’enorme creixement de les desigualtats.