El "món d'ahir" a la Unió Europea
De vegades sembla com si la Unió Europea, al costat d'uns quants països en altres continents, visqués en un món d'ahir: al seu voltant tot està canviant molt de pressa. El que és paradoxal és que el canvi es dirigeix més aviat cap a abans-d'ahir, cap a un passat remot del qual ens pensàvem que ens havíem emancipat. Potser tot això passa perquè, amb certa raó, temem el futur.
El món d'ahir, una de les obres més conegudes de Stefan Zweig, és un llibre estrany: una delícia insatisfactòria. Va començar a escriure'l el 1934, quan començava a albirar-se a l'horitzó l'annexió del seu país, Àustria, a Alemanya, ja dirigida per Adolf Hitler. Zweig, jueu, va fugir llavors al Regne Unit. La major part de la redacció, però, es va realitzar entre el 1941 i el 1942, ja desfermada la Segona Guerra Mundial. El manuscrit va ser enviat des del Brasil a una editorial d'Estocolm la vigília del suïcidi de l'escriptor i de la seva dona, Lotte Altmann.
Zweig era un dels escriptors més llegits d'Europa. No resulta estrany que, mentre fugia d'un nazisme que s'estenia més i més, i que semblava destinat a un èxit planetari, ell es consolés rememorant el que havia estat el seu món, el de la infantesa i la joventut. És a dir, el món anterior a la carnisseria de la Primera Guerra Mundial i a l'horror gairebé indescriptible de la seva prolongació entre el 1939 i el 1945.
L'escriptor es va refugiar literàriament en el vell Imperi Austrohongarès, a la Viena cosmopolita, i en general en aquella, en paraules seves, “edat d'or de la seguretat”. Va preferir esmentar només de passada certs assumptes que, descrits per un testimoni tan culte i subtil com Zweig, haurien tingut el seu interès. Per exemple, la irrupció del feixisme i la transformació d'un humil caporal de comunicacions durant la primera guerra en führer d'una Alemanya embogida i devastadora. El civilitzadíssim món de parla germànica on va néixer i va créixer Zweig es va convertir en l'infern.
El “món d'ahir” de Stefan Zweig va ser destruït pels nacionalismes i la pinça devastadora de dues ideologies totalitàries, el feixisme i el comunisme, que prometien un futur enlluernador. El “món d'ahir” que sobreviu per ara al racó occidental d'Europa, aquest món en què els drets humans encara tenen la seva importància, no es veu amenaçat per cap nova ideologia, sinó per la nostàlgia d'un abans-d'ahir autoritari i excloent, hibridat amb eficaços mitjans de control i manipulació de masses (les xarxes socials) que aviat, gràcies a la intel·ligència artificial, multiplicaran el seu poder, i tenyit per la fosca constatació que el canvi climàtic ha deixat de ser una hipòtesi.
A falta de futur, que ens donin passat. Rússia avança en la reconstrucció del vell imperi tsarista i soviètic. Israel accelera amb una crueltat inusitada el seu projecte colonial. Tot apunta que Xile tindrà com a president un admirador d'Augusto Pinochet. L'Argentina vol recuperar per la via més severament neoliberal un passat gloriós que en realitat mai no va existir. Els Estats Units estan retrocedint cap al racisme i la xenofòbia a velocitat de vertigen, mentre es desprèn de certs trets amables que dissimulaven el seu imperialisme.
I a tots els països europeus creix la ultradreta, amb possibilitats reals d'assolir aviat el poder a França. No cal parlar de Vox a Espanya, o d'Aliança Catalana a Catalunya: el mateix tipus de vell nacionalisme que un dia, al començament del segle XX, va decidir que la guerra era la millor solució per a tot. I que fa uns cent anys va començar a vestir camises negres, brunes o blaves.
L'únic que falta per tornar a aquest món d'abans-d'ahir en què es va suïcidar Stefan Zweig és el militarisme. Potser perquè ja no calen els tancs per acabar amb la llibertat o, més modestament, amb aquest “món d'ahir”, sota l'ideal del respecte als drets humans, al qual seguim aferrant-nos.
