“Quan és difícil, és emocionant”
Crítica de teleEl 'Sense ficció' ‘La gent de l’escala’ és un reportatge d’una hora que té l’origen en un vídeo viral de 45 segons, gravat en ple caos d’una càrrega dels antiavalots de la policia espanyola l’1-O. El responsable d’aquella gravació, Jordi Fusté, es converteix un any més tard en l’autor del reportatge, juntament amb Francesc Escribano, i posen la lupa en aquella escena. De cada rostre, de cada agressió, n’anem descobrint les múltiples històries que conflueixen en aquell racó.
Els fets van passar a l’Institut Pau Claris de Barcelona. La disposició de grada teatral d’aquella escala dona a les imatges una espectacularitat potent. La zona de resistència esdevé en pocs segons una gàbia. La inclinació permet observar, amb perspectiva i de manera esglaonada (valgui la redundància), l’evolució dels fets. I permet mostrar amb molta claredat la crueltat desmesurada dels policies (puntada voladora inclosa).
En el relat per desglossar els fets, els directors juguen amb el que podríem anomenar l’efecte Titànic: les descripcions del que van fer i el que pensaven els protagonistes aquell dia de bon matí adquireix una càrrega emotiva molt potent perquè, com a espectadors, sabem el desenllaç dels fets. És a dir, la ingenuïtat, els preparatius i el camí il·lusionat d’aquella gent cap a l’institut adquireixen un rerefons dramàtic perquè sabem l’horror cap al qual s’acostaven. I això provoca un 'crescendo' narratiu devastador. El so de tensió permanent que ressona de fons, fins i tot adaptant-se puntualment a la descripció auditiva de sordesa d’una de les víctimes en ser colpejada, afegeix una càrrega televisiva colpidora. El clímax té un precedent trasbalsador: la història del Pau i la seva mare, la Maria. Més enllà que és bonic anar descobrint de mica en mica el vincle entre els protagonistes, el drama mare-fill és explosiu. Sobretot perquè el conflicte es desvia de la reivindicació política per convertir-se en una cosa més visceral: l’angoixa i el pànic d’una mare en veure que ataquen el seu fill i l’amor incondicional per protegir-lo.
Tenint en compte que es tracta d’un retrat purament emocional dels fets, la inclusió dels dos testimonis escèptics amb la reivindicació i la votació resulta potser innecessària. S’entén, però, que és conseqüència de l’obsessió per equilibrar les històries independentistes. El procés d’anar desgranant cada gest, cada diàleg, cada cop, és fascinant. Després del clímax entrem a la calma: les valoracions en perspectiva. I se singularitza els protagonistes amb nom i ofici, en comptes de fer-ho a l’inici. Un exercici meravellós que reprodueix els vincles de comunitat d’aquells dies: junts malgrat no saber qui érem. “Quan és difícil és emocionant”, diu una de les protagonistes per descriure l’1-O. La frase s’adapta al relat de ‘La gent de l’escala’. El trauma construeix una èpica televisiva tan bèstia que sotmet l’espectador a un torrent d’emocions de molta intensitat.
