Cristóbal Montoro ha estat un home poderós en el marc de l’Estat. Dos cops ministre d’Hisenda, en els governs d’Aznar i Rajoy, en alguns moments acumulant més funcions rellevants, com per exemple les de Funció Pública o la de Relacions amb les Administracions Territorials, és a dir, tot allò relacionat amb treballadors públics, autonomies i corporacions locals. Ara descobrim, o més ben dit confirmem, que a banda de ser un home poderós ha estat també un personatge tenebrós.
He tingut el dubtós honor de conèixer, i d’haver de tractar, Cristóbal Montoro. Soc testimoni de primera mà de la seva altiva prepotència, i de la barreja de cinisme i fatxenderia que caracteritza el personatge.
Amb ell es van negociar temes molt sensibles per a Catalunya. A principis de segle, farà gairebé 25 anys, Montoro, aleshores sota les ordres de Rodrigo Rato en el segon govern Aznar, va ser interlocutor nostre per acordar un nou sistema de finançament autonòmic. Com sempre, el govern català va fer la feina desagraïda d’obrir camí perquè després altres autonomies se’n beneficiessin. Totes es varen afegir i aprofitar de l’acord liderat des de Catalunya, excepte els tres governs regionals que en aquella època dirigia el PSOE, partit que es trobava a l’oposició a nivell estatal. Us sona aquesta situació? És la mateixa que la que vivim ara, però a l’inrevés, amb totes les autonomies governades pel PP furibundament en contra d’un finançament singular per a Catalunya, que a hores d’ara no passa d’una pura hipòtesi sense concreció ni fonaments sòlids.
Uns anys després, Montoro va tornar a ser interlocutor de la Generalitat. Eren els anys de la crisi financera, de les polítiques d’austeritat imposades des del cor d’Europa, dels homes de negre intervenint països sencers, de les amenaces contra l’euro com a moneda comuna europea, i de les duríssimes conseqüències socials que es derivaven de tot plegat. Era l’època de la Generalitat literalment ofegada pels deutes. Doncs bé, en aquella conjuntura diabòlica, el nostre ínclit personatge, aleshores ministre d’Hisenda del govern Rajoy, va aprofitar l’avinentesa per centrifugar les retallades cap als governs autonòmics, va centralitzar tot el que va poder, despullant l’autonomia de la Generalitat, ens va escanyar per deixar-nos sense aire, i un cop ja estàvem financerament estabornits ens va connectar a un tub de respiració assistida, a canvi, no cal dir-ho, de controlar ell el flux d’aire que havíem de rebre i de complir les condicions de control que ell imposava per no ser desconnectats. Condicions sempre dures, i sempre humiliants.
Tanmateix, el pas del temps acostuma a ser un exigent corrector dels impostors. Avui és Montoro qui està sota els peus dels cavalls. Està sent investigat per un munt de potencials delictes, si un lleig l'altre encara més per a una persona que ha dirigit les finances públiques durant més d’una dècada. Els indicis apunten a l’ús del ministeri d’Hisenda per afavorir grups empresarials a canvi d’honoraris per enriquir-se personalment. Essent aquest punt d’extrema gravetat si s’arriba a confirmar a través de la investigació en marxa, sembla que no seria el més greu. Altres indicis parlen de possible tràfic de dades fiscals per erosionar o condicionar adversaris polítics interns o externs, i persones influents o de relleu social. És a dir, parlant sense embuts, l’ús de l’Agència Tributària en benefici propi. Si aquest fet es confirma, salta pels aires la credibilitat d’un dels grans pilars de l’Estat. En aquest sentit, recordo el que un alt dirigent de l’Estat em va comentar un cop a la Moncloa, parlant d’un possible traspàs de l’Agència Tributària a la Generalitat: “Cómo quieres que os traspasemos lo único que funciona bien del estado español?” Doncs bé, ara podem intuir que fins i tot l’ens que segons ells funciona tan bé pot haver estat utilitzat en benefici polític o personal.
Aquest nou episodi s’afegeix a una llarga llista de greuges acumulats, tots ells testimonis cada cop menys silenciosos de pràctiques que minen i erosionen els fonaments d’un estat. Si donem un cop d’ull només als darrers quinze anys, veurem el següent: s’ha utilitzat la policia, un cos armat, per destruir adversaris polítics –operació Catalunya–; amb el mateix afany de destrucció s’ha espiat sense autorització judicial –cas Pegasus–; s’ha volgut controlar un àmbit determinant del poder judicial, la sala penal del Tribunal Suprem, per “la porta del darrere”; una part del sistema judicial es nega a aplicar una llei aprovada per les Corts i publicada al BOE, la d’amnistia; creixen les evidències de lawfare, és a dir, de l’ús de l’aparell judicial per a finalitats extrajudicials, i ara a tot plegat s’hi afegeix la sospita que fins i tot les nostres dades fiscals poden ser manipulades i potinejades a conveniència de part.
Hi ha situacions que no aconsellen maquillatge, sinó que requereixen bisturí.
