Un altre Nadal (1939)

De l’editorial d’El Poble Català (22-XII-1939), setmanari editat a París. És un testimoni periodístic de les penúries durant el primer Nadal que els exiliats passaven fora de casa. Dels Nadals dels presoners en els camps de concentració de l’Espanya franquista no n'hi ha cap referència periodística. Aquest article recordava especialment la mort de Francesc Macià, primer president de la Generalitat republicana, esdevinguda el Nadal de 1933.

Les angoixes de cada dia, l’enyor dels absents i la inquietud per l’esdevenidor enguany no podran, com no han pogut en els darrers anys tempestejats que hem viscut, fer-nos distreure del pas de les festes nadalenques. Per als creients i per als escèptics, deslligat de tot significat religiós o unit a un neguit espiritual, el Nadal té per als catalans el valor de la màxima diada del sentiment i de l’afecte. Apoteosi familiar, lligada en els nostres records amb les més pures emocions de la llar, la seva celebració serà, aquesta vegada, per a molts catalans, pena del dolor de la separació dels éssers estimats i de la terra pairal. Des de fa sis anys la diada de Nadal té encara per als fills de Catalunya una nova significació sentimental. Els camins de la muntanya de Montjuïc veien cada any per aquesta data el pelegrinatge emocionat dels ciutadans que anaven a retre un nou tribut de record al davant de la llosa severa que cobria les despulles de Francesc Macià, primer President dels Catalans. En els tres Nadals de la nostra guerra, l’homenatge a Francesc Macià tenia un doble caràcter. Expressió de l’amor i l’agraïment dels catalans a l’home que havia sabut, al llarg de tota una vida exemplar, servir els ideals de llibertat i coronar-los amb una realitat que tenia tant d’inici com d’instrument per a ulteriors victòries, aquesta visita servia també per vitalitzar els entusiasmes i donar coratge –tots els entusiasmes i tot el coratge que marcaven lluminosament l’existència del President– a un poble a qui havia estat imposada una guerra de la qual depenien tantes coses i entre elles la seva mateixa existència. Potser era per això que les forces agressores, que es deien defensores de la civilització cristiana, desencadenaven la vetlla del passat Nadal una ofensiva contra Catalunya. Si del resultat d’aquest esforç suprem prevenia la desfeta de la causa que defensàvem, si aquesta diada de Nadal té l’amargor de l’exili i l’enyor de les privacions tenyiran de dol l’evocació familiar i l’emoció de la festa cristiana, el record de Francesc Macià és, a dins del cor dels catalans, la flama que no mor. [...] El President dels catalans, Francesc Macià, l’home símbol, el cavaller de l’ideal, que sabia conjugar la immensa popularitat que voltava la seva persona amb l’elegància espiritual del patrici, s’uneix avui en la nostra evocació nadalenca amb el record de la Pàtria. La seva imatge és emmarcada, en el nostre pensament, pels paisatges més estimats i no oblidats mai, per les serres i els camps i les platges i les ciutats de Catalunya. S’ha fos amb la idea mateixa del nostre patriotisme i ha esdevingut el patró ideal al qual aspirem tots a emmotllar les nostres conductes i els nostres pensaments.