Qui es dedica a la política no són ni els poetes, ni els filòsofs, ni els humanistes. ¿Algú és capaç d'imaginar Yasuri Kabawata, l'autor de la Ballarina de Izú , explicant allò de que els sobresous no són sobresous o que tot és mentida excepte alguna cosa? Si ho fes, ja li haurien retirat el premi Nobel post mortem .
Els polítics solen ser gent amb un sentit pràctic de la vida, amb les idees clares del que desitgen: cínics, ambiciosos i, si volen tenir èxit, els convé, a més a més, semblar educats i anar ben vestits, ells i elles. Si no accepten aquestes mínimes normes, el seu futur serà sempre qüestionable. També cal que siguin barruts, la qual cosa, sobretot, vol dir que no s'han de fer vergonya d'ells mateixos. Manipuladors i mentiders i, fins allà on els sigui possible, mantenir, com a mínim, en estat de dubte els que els escolten, la qual cosa no és excessivament difícil: basta utilitzar el to adequat segons la mida de la mentida: com més gran, més convicció, acompanyada d'un to més agressiu, i, quan sigui necessari, fins i tot eixordador. Per aquesta i moltes altres raons, els humanistes, els filòsofs i els poetes no se solen dedicar a la política. I política no se'n fa només al parlament o a les empreses públiques, se'n fa pertot arreu: on hi ha interessos, hi ha polítics i es fa política. Per això, i de bell nou, on hi ha interessos, ni els filòsofs ni els humanistes hi tenen gaire a fer, llevat que no els importi fer el ridícul. També, entre els filòsofs i els poetes, n'hi ha de cínics, ambiciosos, hipòcrites i manipuladors, però no són tants en percentatge. Entre els polítics abunden els perversos, però no tots ho són. D'aquests darrers, ara mateix, em ve al cap Soraya Sáenz de Santamaría: una senyora brillant, sensata, feinera, amb objectius i propòsits raonables i que està en política sense cap necessitat. Tot i que, potser convingui dir-ho, estigui, sense cap dubte, a les antípodes del meu pensament polític i social. Però aquesta, de cap de les maneres, no és la qüestió, perquè ella, com jo mateix, o com qualsevol pacient lector, té tot el dret de creure, defensar i lluitar, honestament, pel que creu, precisament. Tot plegat, estic convençut que ella sí que està prestant un servei al país i a la societat. Com també ho va fer Javier Solana, persona que, per circumstàncies incomprensibles, s'ha volgut allunyar de la política en un moment que potser sigui quan més falta feia.
A l'altra part de l'escenari em vénen el cap gent com el senyor Griñán, que ara mateix està donant una lliçó d'habilitat política i de cinisme, fent-se lluny de les urpes de la seva responsabilitat en l'escàndol de corrupció més indigna des que es va reinventar la democràcia a Espanya, vestint-ho d'un gran sentit de generositat i de responsabilitat. O com el Camps; o com alguns catalans, em permetin dir-ho així; o com el Zaplana, prova vivent de com de curta és la nostra memòria. O com el personatge de moda, l'implacable Bárcenas, un home que amb dos dits, l'índex i el dit mitger, pretén mantenir a ratlla el país. I alguns de molt més avinents.
Parlem dels concursos manipulats; de les llicències incomprensibles; dels ERO sense vergonya ni ètica; dels AVE sense passatgers; dels aeroports sense vols; dels crèdits milionaris per a gent que abans no ho era; de les caixes, els caixers i les víctimes; del nepotisme partidista. En resum, del cinisme, de la incompetència, de la mentida, de l'enriquiment inexplicable i, sobretot, de l'empobriment de la resta dels ciutadans i de l'enfonsament del país, fins al límit de la recuperabilitat impossible. Certament, no ens hauríem de confondre: no tots són iguals, però de cada vegada resulta més difícil separar-los, sobretot mentre el lema dominant entre tots els de la mateixa casta sigui el de: "i tu més". En comptes de: "Perdoneu, sí, jo també ho hauria pogut fer millor". I es podria donar el cas, mirin per on, que els perdonéssim.