No m’ho puc creure!

És extraordinària, extraordinària, la fotografia! Benjamin Netanyahu i Donald Trump es van trobar a la Casa Blanca i van “pactar” el futur —si n’hi ha— de Gaza. De la trobada entre tots dos terratinents en va sortir el pla de 20 punts de què parlem aquests dies per posar fi al genocidi (i diguem-ne com calgui, d’aquest extermini calculat de persones) a la Franja de Gaza. En aquesta reunió, però, Trump va obligar (en podem dir com vulguem, també) Netanyahu “a fer una trucada al govern de Qatar perquè es disculpés per l'atac a Doha de principis de setembre, en el qual Israel va matar cinc membres de Hamàs”.

En aquesta fotografia que sembla que no pugui ser seriosa, tots dos líders estan asseguts en butaques davant de la llar de foc del Despatx Oval. És el moment de la trucada. Trump fa aquesta cara de nen emmurriat que sembla broma, tan poc madura, i té agafat amb una mà l’aparell receptor del telèfon, que és fix, i amb l’altra el fil que es connecta a l’endoll. Netanyahu té un paper a la mà, que llegeix, on li deuen haver apuntat el que ha de dir. S’ha dut l’auricular a l’orella amb l’altra mà. Amb l’esguard baix, llegeix un paper, un xic rebregat. Mentre parla, obedient, Trump, el germà gran (l’actitud no és de pare) controla. L’ha obligat, li ha dit: “Fes-ho ara mateix!”.

Si no estigués subjectant l’aparell a la falda, de qualsevol manera, si només estigués mirant, supervisant, la imatge no seria tan violenta, ni per a l’un, ni per a l’altre. A la foto hi ha “l’abans”. Trump agafa l’aparell de la taula, d’una revolada, aquest que comunica amb una secretària i amb els serveis d’intel·ligència. Trump crida: “Posa’m amb Qatar!”. I un cop la secretària obeeix li dona l’auricular a l’altre i li diu: “I ara llegiràs això o em sentiràs!”.

És extraordinària, extraordinària, la fotografia!