No són ni ciutadans (1990)

Article complet de l’escriptor Francesc ‘Paco’ Candel (Cases Altes, Racó d’Ademús, País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007) a l’Avui (19-III-1990). És un text testimonial de com veia la immigració de trenta-cinc anys enrere un articulista que havia passat personalment per aquesta experiència. Aquest dissabte és el centenari del naixement de Paco Candel, autor autodidacte, valencià amb arrels familiars en la cultura popular castellana i amb un coneixement sòlid del català a partir de les classes particulars que va rebre del pedagog Joan Triadú.

Quan a principis dels setanta va disminuir fins a gairebé aturar-se del tot la immigració a Catalunya, tots pensàvem que no es tornaria a reprendre. Els que havien arribat fins aleshores des de totes bandes d'Espanya s'havien estabilitzat al país i formaven una massa més o menys homogènia de ciutadans catalans. Tot i que ja pul·lulaven nord-africans, eren pocs i res no feia pensar que constituirien la nova immigració. Ningú no pensava que la situació laboral estigués per rebre i assimilar ningú. No obstant, no ha estat així. A la dècada dels vuitanta, l'arribada a Espanya d'aquesta gent, sobretot de marroquins, s'ha intensificat. Catalunya és potser la zona més receptora de tota la Península. S'augura un gran augment d'aquestes onades, i encara que els auguris mai no es compleixin al peu de la lletra, seria bo tenir l'ànim bondadosament i comprensiblement disposat cap als que ja han arribat, els que estan arribant i els que arribaran. Encara que aquesta nova immigració té un cert paral·lelisme amb l'antiga i amb les de totes les latituds i temps —escassetat del que és més necessari al seu lloc d'origen, possibilitats de vida al lloc de recepció—, se'n separa totalment pel fet que els altres eren súbdits espanyols i aquests no. Els anteriors tenien resolt el dret a la ciutadania i es movien dins de la més completa legalitat, mentre que els d'ara són estrangers, i això per molt que faci que són al país, tenen sempre l'espasa de Dàmocles de l'expulsió penjant-los al damunt. Se'n separa per més coses: diferents religions, costums i tradicions exòtiques, llengües incomprensibles, conceptes morals diferents, un llarg etcètera. Ara es comprova que els altres immigrants no eren tan diferents dels catalans com podia semblar, almenys comparats amb els d'ara. Coincideixen en el fet que a aquests, igual que als altres, els toca fer les feines que els del país no volen. O sigui, que a aquests estrangers no se'ls legalitza perquè a l'Administració sempre li va bé tenir preparada l'expulsió per si de cas convé aplicar-la, però es fan els ulls grossos o hi ha tolerància perquè convé que treballin en allò que nosaltres no volem treballar. N’hi ha que pensen que la tecnificació reduirà els llocs de treball i, consegüentment, l'arribada d'aquesta gent. No ho sé. Al Marroc, l'índex d'atur és del 47%, els salaris dels que treballen són de 15.000 pessetes al mes i la demografia és cada cop més explosiva.