No tornar al passat
Els que hem viscut l’empresa com a professió ho sabem bé: “Si les coses van bé, no canviem, seguim”. Negar que Espanya va bé econòmicament és negar la realitat. És per això que la dreta diu que la campanya no va d’economia. Amb l’economia té pocs arguments per a la campanya electoral.
El PIB creix més a Espanya que a la UE, les exportacions i la inversió estrangera a Espanya creixen més que al nostre entorn. Hi ha massa desigualtat, però qui ho vol resoldre no és la dreta.
Els problemes territorials són ara menys aguts. A Catalunya només cal auscultar i comparar el nivell de crispació social actual i el que hi havia fa cinc anys.
ETA ha desaparegut derrotada per un govern, el socialista de Zapatero, després d’anys d’esforços de governs de tota mena. Aquesta circumstància és notable per a un president que era criticat pels que ho “saben tot” i el consideraven “un feble sense conviccions”.
En l'àmbit social, l’arribada de la igualtat de la dona està produint resultats políticament i socialment positius perquè el 50% de població recupera drets que socialment no tenia reconeguts més enllà de les lleis, moltes encara discriminatòries o no prou impulsores de la igualtat. Quan les diferències venen d'una tradició de molts anys, el liberalisme no és suficient: cal un impuls discriminatori en favor dels oprimits. L’exemple històric és evident per a les dones, els negres, etc. No cal demostrar l’evidència, és cansat i un pèl inútil.
A parer meu, el millor primer ministre espanyol dels segles XIX i XX va ser el president Suárez.
Va ser capaç d’afrontar l’antic règim per transformar-lo, de l’autoritarisme a la democràcia, evitant retornar als conflictes del passat amb una arma potent –l’oblit i el perdó–, malgrat moltes carències que varen deixar rastre i encara arrosseguem. L’èxit més notable: que la intervenció de l’exèrcit en la política, mal endèmic d’Espanya des de la Guerra del Francès, ha desaparegut. El fracàs més sonor: la pervivència d’una judicatura massa lligada al passat, que arrossega un retard de no menys de 30 anys respecte a la societat. Avui s’ha volgut erigir en la defensora de l’estat de dret… Aquesta seria una altra discussió.
Però l’eina per fer-ho –l’oblit i el perdó– va ser l’adequada vist l’èxit aconseguit.
Una segona experiència dels que hem viscut l’empresa com a professió és: si una eina, un principi, una pràctica, una idea, funciona, no l’oblidis, torna-la a utilitzar perquè probablement produirà efectes similars. En l’empresa és sempre una realitat que d’experiments, els mínims i sempre a petita escala, per visualitzar-ne l’efecte abans de practicar-los de manera general.
Si aquesta és l’experiència amb resultats tangibles, per què hem de tornar a l’enfrontament? En què ens beneficia el record de les ferides del passat?
Espanya i Catalunya tenen exemples en positiu i en negatiu d’aquesta experiència.
Vaig tenir un president fa anys que, tenint ell l’edat de la meva mare quan jo era el CD de l’empresa en què tots dos treballàvem, em va ensenyar amb l’exemple, mai amb el consell o la paraula, principis i pràctiques especialment útils. Una vegada va dir: “Señores, si no somos íntegramente veraces, al menos seamos coherentes”.
La pregunta per a aquestes eleccions és si l’oblit, malgrat les seves limitacions com a pràctica política, ens ha anat bé als espanyols i catalans, i si la malvolença i el record del greuge, ens ha fet un mal històric fins a portar-nos a una guerra civil, amb morts per milers i un exili de dècades, per què hem de tornar a la pràctica del que manifestament no ha funcionat? És aquí on el principi de la coherència seria aplicable.
La pràctica de Vox i el PP va en aquesta direcció equivocada en la campanya. Vox hi creu perquè vol la revenja del que considera l’equivocació de l’esquerra en els darrers deu anys; i el PP extrema la seva posició perquè pensa que l’afavoreix electoralment, per arribar al poder, malgrat que pugui pensar que no és la política que li cal a Espanya i que no la practicarà si guanya.
Això per a Catalunya és doblement cert per la nostra feblesa, que deriva del fet que som el 20% de l’Estat es miri com es miri.
He vist una declaració del president Puigdemont en què manifesta que el candidat Sánchez no serà mai investit amb els vots de Junts. Que l’amargor i la duresa de les circumstàncies de l’exili no trastoquin el seu bon sentit i, de retruc, ens perjudiquin a tots. Sempre passa… i cal evitar-ho malgrat la comprensió que poden suscitar unes circumstàncies de vida personal i política especialment dures.
Si l’experiència històrica serveix, polítiques com les practicades per Nelson Mandela, Mahatma Gandhi, Václav Havel o Olof Palme són l’exemple a seguir. Necessitem més concòrdia i no més discòrdia, i és aquesta la crítica que se li pot fer a una dreta que practica molt descaradament la conquesta del poder sense matisos. Si el poble espanyol vol que governi la dreta, ja ho farà, perquè guanyarà les eleccions, però s’ha de deixar a casa la rancúnia. No serveix per preservar el que més importa: la concòrdia i l’empatia.
