John Carlin i la noia rossa que el va fer periodista

BarcelonaDesprés d’un divendres ple com un ou de públic, de ponents i d’idees, dissabte al matí l’Enfoquem s'ha obert amb una carlinada de la intel·ligència i de l’esperança. Armat de l’humor i la lucidesa que li són característics, l’escriptor John Carlin, en conversa amb la periodista Laura Rosel, ha elevat l’Enfoquem a la categoria d’alçament insurreccional contra el fatalisme amb una reflexió sobre el paper de la sort a la vida, un relat salpebrat d’anècdotes imperdibles sobre la seva pròpia trajectòria que, sota l’aspecte de la ironia, destil·lava una reflexió senzilla i alhora profunda sobre la contribució que cadascun de nosaltres pot fer a la construcció d'un futur més amable.

Seductor impertèrrit, conversador flegmàtic i brillant, Carlin va insistir una vegada i una altra en la necessitat de reconèixer l’atzar com l’element primordial de les nostres existències. Un pare aviador a qui van abatre dues vegades a la Segona Guerra Mundial, però que va sobreviure; una mare espanyola (el segon cognom de Carlin és De la Torre) de família "rància", rica i conservadora que s’havia de casar amb algú altre; desgràcies, coincidències, girs del destí. Un relat que va viure un clímax quan l’escriptor anglès va narrar la seva entrada (casual, no cal dir-ho) en el món del periodisme: a l’Argentina de la dictadura, amb vint-i-cinc anys, va llegir que un diari valent buscava redactors. S’hi va arribar sense massa interès ni convicció, però un cop allà la visió d’una noia rossa teclejant amb una màquina d’escriure va captivar-lo. I John Carlin va començar a esdevenir John Carlin, el periodista mundialment conegut que publicaria obres emblemàtiques sobre futbol o la Sud-àfrica de l’apartheid.

Perquè aquests dos temes no podien faltar-hi, a la conversa. I també van revelar-se com a font de lliçons humanes que confirmaven el leitmotiv de la xerrada. "El motiu pel qual el futbol és l’esport preferit al món és que és el més atzarós. En quin altre et marques gols en pròpia porta?", va exclamar. I va recuperar la imatge d’un Nelson Mandela assegut davant d’un general sud-africà blanc, racista i d’extrema dreta. Si Mandela va aconseguir que li cedissin el poder, va explicar Carlin, va ser perquè entenia que si ell mateix hagués nascut en el context en què havia nascut aquell general, també hauria estat racista. "Mandela m’ho va dir: els va perdonar perquè eren com eren a conseqüència de factors que no havien pogut controlar". I vet aquí la lliçó: "Comprendre la centralitat de l’atzar et fa més generós i humil, i comprensiu amb els errors humans". El primer que tenim no és la virtut ni el treball, va precisar Carlin, rebutjant l'ètica imperant en països com els Estats Units, sinó la sort o la mala sort, "i això ens ha de fer més cristians". "Aquí a Catalunya la virtut que més es valora és ser bona persona, i això m’agrada", va afirmar.

De la mà de John Carlin i Laura Rosel, l’Enfoquem, un cicle de xerrades orientat a afrontar reptes globals com la crisi de la democràcia o l’emergència climàtica, va transitar durant una estona per la dimensió personal, gairebé íntima, de les solucions que poden donar-se al nostre temps convuls. Davant d’un món "complicat", l’escriptor anglès va esquivar repetidament la temptació de parlar de Donald Trump, va invitar els presents a no deixar-se arrossegar per uns poderosos que a vegades "semblen tenir tendències psicòtiques", i va animar tothom a contribuir amb el seu granet de sorra a fer un món més bo, més empàtic i més compassiu. La seva intervenció va aixecar diversos aplaudiments espontanis, i fins i tot algun xiulet excitat per l’estímul lluminós de l’humor i de les idees. Al capdavall, era "un dia històric", o així el va definir el mateix ponent poc abans d’acabar. El motiu? El seu professor de català estava present entre el públic. "Sempre ens hem vist per pantalla i ara anirem a fer un cafè". A conèixer-se, a entendre’s, a conversar.