15 solucions plausibles contra el fatalisme global

BarcelonaDavant unes democràcies liberals assetjades des de dins i des de fora per l’ona expansiva del trumpisme, davant l’evidència de la crisi climàtica –i del negacionisme– i davant les creixents desigualtats amb l’habitatge com a principal causa, l’ARA ha donat veu durant dos dies al fòrum de les solucions Enfoquem, celebrat al CCCB, a un ampli ventall d’experts per buscar sortides plausibles. En detallem 15 en els tres àmbits.

Democràcia

El trumpisme com a estímul per a l’emancipació europea

El diagnòstic queda clar i hi ha coincidència: “Europa –en paraules de la periodista francesa Sylvie Kauffmann– no està preparada per fer front a Trump i Putin”. Ni en termes militars ni en termes tecnològics (IA, digitalització). I, per si no n’hi hagués prou, és una evidència que les democràcies liberals del Vell Continent estan sent penetrades pel virus del populisme ultra o autoritari. No ens barallarem pel nom. “El més fàcil és ser pessimista”, rebla Mark Bray, historiador i autor d’Antifa, que es va veure forçat a marxar dels EUA i ara viu a Madrid.

I davant d’aquesta situació, què fem? Quines solucions hi ha? Resumint, els experts en proposen cinc: desenganxar-nos dels EUA, buscar noves aliances, recuperar l’estat del benestar, unitat política selectiva (no dels 27) i empatia amb la diversitat.

Cristina Gallach, periodista i alta funcionària internacional durant dècades (OTAN, UE, ONU), proposa tres vies de sortida. Primera: “Una ruptura intel·ligent de l’actual relació transatlàntica de vassallatge que no suposi un trencament total d’Europa amb els EUA. Això vol dir inversions, i aquí cal veure si el teixit econòmic europeu respon. I vol dir anar cap a un canvi del patró dòlar pel patró euro”. Segona: com ha dit a Davos el primer ministre canadenc, Mark Carney, “flexibilitzar les aliances per fer-les alhora pragmàtiques i inclusives [amb la immigració]”. I tercera: “Tornar als bàsics de protecció dels ciutadans per evitar que segueixin creixent les desigualtats: sanitat, educació, infraestructures”. Per fer tot això, caldrà “prendre riscos” i que els europeus entenguem que “s’han de fer sacrificis”.

La mirada econòmica

Els economistes Xavier Vives i Toni Roldán avalen Gallach i afegeixen la necessitat d’impulsar els eurobons amb l’argument, sobretot, de la defensa –“els EUA ja no ens garantiran el bé públic de la seguretat”– i de la digitalització. En el terreny polític, coincideixen amb avançar cap a una governança dels països més compromesos. Vives, a més, fa èmfasi en fer caure més barreres internes al comerç i en la necessitat d’ajudar l’oposició al trumpisme dins dels EUA (tant la demòcrata com la interna dels republicans): “Hi ha molts estatunidencs raonables”.

La investigadora social Blanca Garcés aposta per una Europa “més integrada, més basada en el bé comú, més valenta”, una Europa que parli “en positiu” i que busqui el diàleg “entre diferents”, és a dir, que no criminalitzi la immigració i la diversitat. I, sense descartar-ho, diu que no n’hi ha prou amb parlar de retorn a la socialdemocràcia o amb cridar a la mobilització social.

Sense amagar les dificultats d’aquest programa d’empoderament europeu davant la pinça Trump-Putin i l’amenaça xinesa, entre els experts circula la idea que el trumpisme pot ser un estímul. Caldrà veure si l’aprofitem.

Energia i canvi climàtic

El diàleg com a instrument per respondre a la gran crisi planetària

“Ens trobem potser a la dècada més important de la història de la humanitat; el que fem marcarà el nostre futur els pròxims segles”. Aquest diagnòstic del divulgador i ambientòleg Andreu Escrivà és una invitació a superar la inacció que promouen tant els qui neguen l’evidència de la crisi climàtica com els qui es deixen vèncer per la desesperació de creure que no hi ha res a fer. Davant d’això, què es pot fer? Els experts aporten cinc solucions.

“Cal trencar el silenci climàtic, crear espais per obrir el diàleg i adonar-nos que no estem sols en la nostra preocupació pel que està passant”, opina el mateix Escrivà. “Reconnectar amb la natura, implicar-nos emocionalment en la idea que el canvi encara és possible”, arenga al públic aquest expert en el canvi climàtic, que convida als presents a sumar-se, per exemple, a algun dels molts grups de ciència ciutadana que funcionen a Catalunya. A més, subratlla que la unió dels ciutadans és el pas previ per actuar: "El que no té cap mena de sentit és traslladar la responsabilitat a les persones, dir-te que depèn de tu, de si tens ganes d'anar en bicicleta. No, depèn de si tinc carril bici o no, si tinc un lloc on aparcar-la segur, etc. Les decisions individuals s'han d'emmarcar en un context col·lectiu si no acabarem atomitzant la societat", afegeix.

Mirant cap a les institucions i governs, l’emergència climàtica hauria de guiar cada inversió pública que es faci. L’economista especialitzada en economia de l’energia i canvi climàtic Mar Reguant proposa prioritzar polítiques que ataquin alhora la mitigació i l’adaptació. “Si ara refem Rodalies, com ho fem perquè sigui un mitjà de transport eficient, que no ho és, sinó també resilient? O bé, on posem plaques solars que evitin l’evaporació de l’aigua en canals de regadiu o, fins i tot, en pantans? Recordem que hem passat una sequera històrica no fa gaire”, suggereix l’economista. I parlant de resiliència climàtica, Reguant recorda la gran apagada massiva que va patir la península Ibèrica l’any passat i llança el repte: hem de pensar la resiliència climàtica no per afrontar una apagada el mes d’abril a 20 graus, sinó a l’agost i a 40. “És un tema també de justícia social i de protegir les persones més vulnerables”, recalca.

Sense abandonar el camp pràctic, l’electrificació de l’economia és un dels camins estratègics en què s’han de centrar esforços. "Comprar un vehicle elèctric és el més transformador que podem fer avui", suggereix a tall d’exemple Daniel Pérez, expert en transició energètica i director general de l’Energètica (l’empresa pública de renovables de la Generalitat). La tecnologia per culminar aquest canvi de model energètic ja existeix i, a més, surt a compte a la butxaca: “Al contrari del que passa a l’alimentació, en energia el que és ecològic és més barat, i això és inapel·lable. No hi ha Donald Trump que ho pari”, afirma. De fet, Pérez furga en l’oportunitat que fins i tot una època “fosca” com el trumpisme actual pot obrir oportunitats per a Europa: “Farà que la transició energètica vagi més accelerada: l’any passat Espanya va instal·lar més potència d’energia solar que tota la nuclear instal·lada”. Per a Pérez, ara és el moment de saber comunicar que ens trobem davant de la crisi més greu que afronta la humanitat. "No podem abandonar la guerra del relat cultural, cal donar informació clara perquè la tesi que s'imposi no sigui la negacionista".

Anticipar-nos és salvar vides

I mentre es busquen vies d’accelerar aquest canvi de model profund, energètic i també cultural, la crisi climàtica també demana ser conscient dels riscos que ja tenim a sobre. La física i meteoròloga Gemma Puig celebra que amb els anys s’ha après a predir “molt millor les situacions de risc”, i insisteix que aquest és un camí que no es pot abandonar. “Anticipar-nos és salvar vides i recursos”, conclou, i posa d’exemple els sistemes d’alerta que últimament ja rebem tots als mòbils quan les condicions climàtiques són d’alt risc.

Aquesta anticipació és la que ens ha de dur a preparar-nos per a situacions que si bé no ens afecten ara ens afectaran en el futur, com ha passat recentment: “Tornarà una altra sequera, no sabem quan, però sabem que passarà. Per tant, les infraestructures per guardar l’aigua que ara cau i acaba al mar són una tasca prioritària, com també ho és no planificar noves construccions en àrees que sabem que són inundables”, sosté la meteoròloga del 3Cat.

Totes les solucions no poden obviar, però, que el context demana una certa celeritat en la resposta a una crisi que ja ensenya les dents a molts racons del planeta, també a Catalunya. “Necessitem rapidesa, però no hem de perdre l’esperança”. El missatge l’ha llançat Francisco Javier Vera, activista climàtic colombià de 16 anys, que ha fet una crida a la joventut mobilitzada. "Als espais de poder i de presa de decisions tenim persones d’edat molt avançada, com Putin, Xi Jinping o Trump, que tenen uns 80 anys. En canvi, els joves tenen una preocupació més a llarg termini sobre què passarà amb el món".

Al seu costat, a la taula de debat sobre activisme i comunicació climàtica, la biòloga i conservacionista Evelyn Segura ha enviat una advertència als governants: “Tenim tota la informació, totes les evidències, però això ja no va de petites accions, sinó de canvis estructurals que han de fer els que tenen el poder en el sistema que tenim ara”, ha dit la comunicadora científica.

Habitatge

Més col·laboració público-privada per resoldre el repte més urgent

Per solucionar la crisi de l’habitatge no hi ha receptes senzilles: la prova és la polarització política en aquest tema i la dificultat d’arribar a grans consensos. I ara sembla que se n’ha arribat a un molt concret: la necessitat de construir. És la primera de cinc solucions per als experts.

“Per construir habitatge necessitem tres coses importants: sòl, sostre i diners”, diu Jordi Valls, tinent d’alcaldia d’Economia i Habitatge de Barcelona, que veu molt clar com ha de ser el futur de la ciutat: amb un 15% d’habitatge públic. I per això cal inversió pública –almenys molta més de la que hi ha hagut l’última dècada–, però també “diners privats”. 

“Hem de trobar mecanismes de concertació amb els privats de manera que l’escut social sigui compartit amb l’administració”, diu Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat3, sobre la manera d’implicar petits i grans propietaris i l’administració a l’hora de crear incentius per augmentar l’oferta de lloguer, que és el principal escull actualment. Aquest enfocament público-privat és el denominador comú, per tant, per afrontar els dos grans reptes que té el país en matèria d’habitatge: fer créixer el parc d’habitatges i regular-lo.

És cert que en aquest últim àmbit hi ha encara menys consensos, però el que cal és celeritat per a aquells que tenen problemes per pagar el lloguer o la hipoteca o accedir a un pis. Per a Trilla, es pot resumir en quatre altres solucions d’impacte: acabar amb els desnonaments –l’any passat a Catalunya va haver-n’hi 5.500 de lloguers i 1.200 d’hipoteques–, cridar la inversió dels privats perquè aportin habitatges assequibles al parc, controlar les compres especulatives –aquest element és ja sobre la taula del Govern i del govern espanyol, així com de l’Ajuntament de Barcelona– i, en quart i últim lloc, fer allotjaments d’emergència per donar sortida a la gent que viu en habitacions o “barraquisme vertical”.

Per parlar de totes aquestes solucions, Valls i Trilla han volgut establir dues premisses: “Barcelona no és una ciutat controlada pels especuladors, tot i que hi ha especulació”, ha dit Valls, tenint en compte que les xifres del cadastre situen la majoria d’habitatges i propietaris com a petits tenidors. “No comparteixo la separació entre grans i petits propietaris”, ha reblat Trilla. “Això és un error d’origen. Les formes de concertació haurien de ser les mateixes per a tots”, ha defensat.

Per tant, per a ella, la solució per augmentar l’oferta de lloguer assequible implica assumir tot el contrari. I com que incrementar-la vol dir més concertació: ¿ ha de ser amb grans tenidors? “Són els imprescindibles per augmentar l’oferta”, ha conclòs.