Hi ha frases que disfressen de broma el que és una idea fonamental que inspira la feina a l’ARA. La nostra declaració d’intencions és fer un periodisme lliure i compromès que connecti amb una comunitat conscient. "Som una comunitat i no una secta", i així ho vam expressar a l’inici de l'Enfoquem: el Fòrum de les Solucions, unes jornades en les quals hem reunit més d’un miler de persones al CCCB durant un dia i mig. Tanmateix, en aquests temps foscos, la diferència és crucial. Una secta només vol fidelitat; una comunitat vol criteri. Una secta imposa un relat; una comunitat s’informa sense por, discuteix, contrasta, dubta i –si cal– rectifica. I si avui alguna cosa està en joc és precisament això: la capacitat col·lectiva de mantenir el pensament crític i el criteri. De tenir el cap fred quan el món es reescalfa. D’informar-se i no defugir la veritat quan els valors de la democràcia liberal i l’europeisme estan en perill.
La periodista Sylvie Kauffmann ho va dir amb una honestedat desarmant: "Hi ha coses que em fan perdre la son". I en aquesta frase hi havia un símptoma compartit. Té malestar un continent sencer. L’ensorrament accelerat del multilateralisme i el declivi de la democràcia liberal són, al capdavall, dos efectes d’un mateix terratrèmol: la sensació que les regles ja no protegeixen, que la llei torna a ser “la del més fort” i que, davant d’aquest xoc, les nostres democràcies semblen lentes, cansades, desorientades.
Kauffmann adverteix que el procés és implacable i no tenim "el luxe" del temps. Els líders europeus no poden anar tan tard respecte a les opinions públiques que reclamen una acció concertada –si cal amb diversos nivells d’acord– per preservar el nostre model polític i social; en definitiva, els valors europeus que avui estan amenaçats. La taula rodona moderada per Carme Colomina, amb Cristina Gallach, Blanca Garcés, Xavier Vives i Toni Roldán, va aprofundir en el mateix neguit. El diagnòstic: dependència equival a vulnerabilitat.
Xavier Vives ho va formular amb una imatge que resumeix el gir d’època: hem passat de Hobbes a Orwell. En el món de Hobbes, l’estat pot ser un mal necessari que evita el caos; en el d’Orwell, l’estat pot ser el caos organitzat, el poder que distorsiona el llenguatge, que liquida la veritat i que converteix el ciutadà en un espectador que té por. Per això el debat no és només geopolític. És polític en el sentit profund: què fem per evitar que el nostre model s’enfonsi davant dels nostres ulls. Europa avança quan percep la vulnerabilitat com un problema compartit. La pandèmia va obrir la porta als eurobons i als Next Generation perquè, de cop, tothom va sentir el mateix vertigen. Avui, en canvi, quina és l’amenaça principal? Rússia? Trump? La Xina? La desigualtat? La fractura interna? La resposta honestíssima és que ho són totes. Però, si ho són totes, cal una jerarquia. I jerarquitzar vol dir decidir.
Decidir, en el món d’avui, comença per assumir una veritat que a Europa ens costa perquè no encaixa amb el nostre relat confortable: sense hard power no hi ha sobirania. Vives va ser taxatiu: si no tens capacitat autònoma de defensa, no negocies, supliques. Kauffmann hi va posar la prova empírica: “No, no estan preparats”, va dir sobre Europa. La guerra a Ucraïna ens va obligar a mirar de cara una idea que no encaixava al nostre esquema.
Però la defensa, sola, no salva una democràcia. La segona dependència és digital. Núvol, programari, infraestructures de dades, sistemes de pagament, matèries primeres: Europa ha deixat massa claus fora de casa.
Ara bé, el debat més important –i el que explica per què l’extrema dreta creix en tants llocs– no és la geopolítica, sinó la sensació quotidiana d’impotència. Kauffmann ho diu sense retòrica: les democràcies “ja no funcionen bé” i, massa sovint, “no hem mirat a la cara els problemes quotidians de la gent”. El millor antídot contra el populisme és l’eficàcia. Habitatge, salut, transició energètica, formació: no pot ser que fem deu plans i no fem res. Si el ciutadà veu que la democràcia és lenta, cara i incapaç, el populisme entra com una promesa de velocitat. Contra l’extrema dreta cal dir la veritat i acabar amb l’abisme entre la realitat i els debats polítics quotidians. Aquest és el buit que omplen els demagogs.
Les jornades han dibuixat un mapa d’acció. Primer, defensa europea com a projecte industrial: compra conjunta, estandardització, capacitat productiva i finançament comú. Segon, sobirania digital mínima viable: infraestructures europees per a sectors crítics, alternatives en pagaments i dades. Tercer, mercat únic de veritat, sobretot en serveis. Quart, diversificació estratègica: acords i aliances fora del circuit. El món és gran i s'està diversificant. Cinquè, reconstrucció del contracte social: sanitat, educació, habitatge i mobilitat social. No com un luxe moral, sinó com una infraestructura democràtica. Si l’estat no protegeix, la democràcia no aguanta. I sisè, si no podem ser 27, comencem sent els que hi estiguin disposats. Blanca Garcés va demanar unitat i un relat en positiu. No per maquillatge, sinó perquè sense promesa no hi ha futur. I la promesa europea és que la llibertat és possible, però s’ha de defensar.
Nosaltres, com a periodistes, podem fer diverses coses: no normalitzar l’absurd, no banalitzar la por, no convertir la política en un espectacle. I podem insistir en el que avui és contracultural: que la veritat no és opinable, que els fets són sagrats i que la democràcia només pot ser defensada si és capaç de funcionar.
En això consisteix, també, ser comunitat. En pensar junts, discutir junts i, sobretot, decidir que no ens resignem.
