"A pensar, a solucionar i sobretot... a no divertir-nos, que som catalans!"

BarcelonaSí, la democràcia corre perill, ens estem carregant el planeta i massa gent no pot pagar el lloguer. Però després dels dos dies de debats de l’Enfoquem: el Fòrum de les Solucions, organitzat per l’ARA al CCCB, ens hem tret de sobre el que sembla un “pessimisme obligatori” i, alhora, hem desemmascarat la idea contrària, la de “felicitat obligatòria”.

Relaxem-nos, doncs. Com diria el fiestero major que juga perillosament amb el club de tots, “al loro, que no estamos tan mal” i, atenció!, que tampoc no cal que estiguem tan superbé. Però, sobretot, no tirem la tovallola.

Perquè les solucions no són evidents ni fàcils, però entre divendres i dissabte hem après que hi ha vies de sortida del caos ultrapopulista (i ara no parlo de futbol). Hi ha experts que hi pensen i hi treballen, hi ha activistes que es comprometen per salvar el clima, la democràcia i el dret a l’habitatge. Hi som, a més, tots nosaltres, que sumats som molts. I, esclar, també hi ha Trump, que ens fa notar molt els seus superpoders intimidadors.

Trump, l’ultracretí

Però com que no ens podem flagel·lar davant la irrupció de “l’ultracretí” –així defineix John Carlin el president dels EUA–, agafem-nos-ho amb una mica de bon humor: “Apa, a pensar, a solucionar i, sobretot, a no divertir-nos, que som catalans!”, va acomiadar les jornades Oye Sherman, amb un monòleg sense concessions a les bones intencions informatives i performatives del diari, del nombrosíssim públic –més de 1.000 persones– i dels experts que hi van participar.

Alguns dels participants a la cita van resultar realment sorprenents i suggerents, començant pel més júnior, Francisco Javier Vera, l’activista climàtic colombià de 16 anys que en fa tres que viu a Catalunya i parla un català envejosament normatiu i fluït. Als 9 anys va fundar al seu país d’origen el grup Guardianes por la Vida, i és ell qui ha encunyat el concepte ecoesperança. Sense caure en l’optimisme ingenu, d’esforçada esperança en necessitem molta, sens dubte.

Quan el sents tan determinat, quan veus que fins i tot cita Spinoza, des de l’atalaia de cronista boomer penses que no tot està perdut. Aquest nano té més fusta de líder que la mateixa Greta Thunberg. Veurem on arriba. De moment ja és membre del Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides. I a l’Enfoquem ens ha deixat clar que “el problema de fons és un sistema de producció i de consum, basat a maximitzar els beneficis i el creixement econòmic, que és incompatible amb la vida natural”.

Un diagnòstic que probablement comparteixen molts dels ponents de les taules o dels relators de luxe que hem tingut, des del filòsof Josep Ramoneda fins a la directora del CCCB, Judit Carrera, passant pel físic i periodista científic Toni Pou. Un Pou que, com a síntesi de les intervencions mediambientals, va citar el rector de Harvard parlant d’educació: “Si l’educació us sembla cara, proveu amb la ignorància”. En efecte, l’altiva ignorància climàtica de Trump li sortirà molt cara al planeta. I, en efecte, no actuar és ara mateix un crim.

Johan Carlin ha estat un home d’acció i pensament, i de sort. “Barcelona és el millor lloc on he viscut”, va dir. I això ha viscut a molts llocs: en 40 anys ha fet reportatges en més de 60 països. “Els que som aquí [al CCCB], per regla general som afortunats de viure en aquest lloc, Catalunya, Espanya, i en aquesta època. Ens hauria pogut tocar Bangladesh o els Estats Units”. Ni que sigui de refiló, Trump no va deixar de treure el cap. “D’aquí m’agrada sobretot que es valora que la gent sigui bona gent”, va afegir.

El duel d’habitatge

Però com que el món està com està, els experts convocats per arreglar la malferida democràcia liberal, sotmesa a l’atac combinat de Trump, Putin i Xi, creuen que, per molt pacífics i empàtics que siguem, per molt elegants que siguin les nostres picabaralles ideològiques i tècniques –com el duel al qual vam assistir a l’Enfoquem sobre habitatge entre l’exalcaldessa Ada Colau i l’economista Miquel Puig–, Europa s’ha de rearmar si vol evitar ser escombrada d’un tauler global controlat per la llei del més fort: la de les tres grans potències.

Un rearmament literal, sí. Però també polític i social. Així ho pensen Sylvier Kauffmann, Cristina Gallach, Xavier Vives, Blanca Garcés i Toni Roldán. I després d’escoltar l’historiador nord-americà Mark Bray, autor d’Antifa i autoexiliat a Espanya a causa de les amenaces sofertes al seu país, encara més. Davant “la icona Trump de l’odi i la insolència” i del “nihilisme prepotent i ignorant”, Josep Ramoneda pensa que és urgent que tothom entengui la situació de perill i, alhora, no alimentar més el desconcert. I, sí, enfocar bé per començar a donar solucions tocant de peus a terra: accelerar l’electrificació amb energies verdes, construir habitatge social i de tota mena [per cert, el 1992 a la Vila Olímpica ni es va plantejar l’habitatge social] i, sisplau, arreglar les Rodalies! Un dels moments destacats del fòrum va ser quan els assistents van rebre al mòbil la notificació de l’ARA informant que els trens no tornarien a circular fins dilluns.

Un lloc on lligar

Un Enfoquem que també ha volgut aterrar els debats, i les solucions, al terreny de les relacions interpersonals, alterades per la sobreexposició a les xarxes socials i, ara, per la intel·ligència artificial. Com ens relacionem? Què és avui l’amor? Quin sexe volem? Segons el crític cultural Joan Burdeus, “en poques dècades hem passat de la societat de la prohibició a la del gaudi obligatori”. “Abans es deia: has de treballar. Ara es diu: t’has de realitzar. Esclar, era més fàcil revoltar-se contra la prohibició”, va dir. Les depressions actuals, la soledat no volguda entre els joves, venen d’aquesta obligació ambiental de ser feliç.

Burdeus, Liliana Arroyo, Imane Raissali i Pau Serrasolsas van treure’s –i van treure’ns– pressió felicitària. I ens van donar a conèixer que ja no es lliga a Tinder, sinó a l’app de córrer i anar en bicicleta Strava. No crec que els meus trajectes diaris de 10 minuts em donin cap oportunitat, oi? Soc més de l’equip Serrasolsas, d’una solució clàssica: un amor per a tota la vida.