Aquests dies s’han publicat les dades de l’últim sondeig d’opinió de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), que mostren un cop més una preocupant tendència entre els nois menors de 25 anys a Catalunya: una deriva clarament conservadora (es mostren menys compromesos amb els valors democràtics) i, en alguns aspectes, posicionaments molt més masclistes. Un 30% del col·lectiu d’homes joves se situa a la dreta ideològica, xifra que quasi triplica la de les dones de la mateixa edat (menys del 10%). El 54% dels nois de 16 a 24 anys creuen que “el feminisme ha anat massa lluny” i el 59% consideren que les dones interposen “denúncies falses” per obtenir avantatges. Paradoxalment, segons l'estudi, aquests homes joves adopten pràctiques més igualitàries que generacions anteriors, però el discurs és clarament més antifeminista. La fractura entre el discurs i l’acció construeix una nova realitat i, per tant, no podem caure en l’anàlisi senzilla que diu que els “joves són més masclistes”.
Hi ha alguns elements que poden estar influint de forma transversal en aquestes generacions de nois. Un és la crisi de la masculinitat tradicional, que provoca que ja no siguin vàlids molts miralls, molts referents de masculinitats antics. La mirada crítica cap a aquests models de masculinitat, evident entre les noies, també es troba en alguns nois joves que segurament han afinat més la seva percepció per la influència d’una major consciència social feminista (que ha calat en ells fins i tot sense adonar-se’n). I tot plegat els pot fer sentir desubicats, perduts, dient unes coses i fent-ne unes altres, perquè no acaben de tenir clar el camí, ni individual ni col·lectiu. Així, el més fàcil és rebutjar allò que interpel·la, perquè és més fàcil i còmode el replegament que no treballar per reflexionar sobre qui som. Ens falten, ara, models de masculinitat diversa, més igualitaris, curosos i sostenibles amb la vida. I aquí apareix el vertigen de gènere: la por, la resistència que emergeix quan el sistema patriarcal se sent amenaçat i interpel·lat al canvi. Com un mareig metafòric davant la pèrdua de privilegis d’un món canviant en què no tens massa clar com fer-ho per respondre a allò que et demanen. Et parlen de tu, de nosaltres, quan potser mai t’has parat a reflexionar sobre qui ets, ni de què va això de les masculinitats. De forma més conscient o menys, això suposa un fre per a l’avenç de la igualtat i acaba portant a postures d’atrinxerament i desresponsabilització, properes a postulats originaris de l’extrema dreta. És l'excusa perfecta per no canviar (ni que sigui en la cosa discursiva) i optar per un camí suat que, segurament, tampoc acaba de convèncer. És una postura que respon a la por, a la confusió i a la mandra de canviar. Davant d'això, la valentia passa per aquells homes que es comprometen amb la necessitat del canvi social, de renúncia, i que busca construir vides i societats més habitables.
