La nostra llengua viu (1916)
Peces històriques
De l’article de Ramon d’Alòs-Moner i de Dou (Barcelona, 1885-1939) a La Veu de Catalunya (1-I-1916) en unes pàgines que aquell diari va dedicar a la promoció de l’ús del català. Avui s’escau el 140è aniversari del naixement de Ramon d’Alòs, doctor en filosofia i lletres, bibliotecari i erudit, membre de l’IEC, corporació acadèmica de la qual va ser secretari general des del 1920, càrrec que havia ocupat fins llavors Eugeni d’Ors.
L'any 1285, quan s'estava preparant a l'altre cantó dels Pirineus la invasió de Catalunya per l'exèrcit de Felip l'Ardit, Bernat d'Auriac anunciava en un sirventès la desaparició de la llengua catalana retuda per la francesa. [...] Aleshores no feia encara un segle que la causa meridional, la civilització nacional dels pobles de llengua d'oc, havia estat ferida de mort en la batalla de Muret. La branca provençal, en efecte, es troba tot seguit en el ple de la seva davallada, mentre que la llengua d'oil, sa dominadora, devania parlar nacional d'un estat poderós. Quan la catalana, res no havia de témer de la francesa, perquè ella anava seguint la sort de les nostres armes. La política d'expansió marítima dels comtes-reis la portaria a les costes mediterrànies, cinc de les quals, com ha fet observar Rubió i Lluch, parlen, en el segle XIV, la llengua que “fou la més polida en Spanya”. Aquell vulgar català que es veu traspuar des del segle IX en documents llatins i que l'XI ja se'ns ofereix format, en els temps de la invasió francesa adquiria un desenrotllament extraordinari amb l'esforç gegantí de Ramon Llull, que en fou instrument apte per a tota mena de disciplines de l'esperit. Després varen venir els cronistes i els poetes desconeguts i els traductors de quasi tot el saber humà, corrent en l'Edat Mitjana, i l'Eiximenis polígraf. [...] Durant els segles de decadència catalana, però, la llengua va deixar de conrear-se com a instrument escrit. Les obres que podem presentar d'aquell temps són, en general, de valor literari ben insignificant. [...] Arribem al segle XIX. Després d'un relatiu període de prosperitat, sobretot econòmica, de darrers del XVIII, i, passant per alt els calamitosos principis del XIX, ressorgeix aquí un poble nou amb aspiracions mal definides si es vol, però amb més consciència del seu esperit propi. [...] Aleshores, diu Rubió i Lluch, hi ha un doble corrent a Catalunya: el català d'esperit tradicional, amb esperit castellà, i el nou que escriu en castellà, però l'esperit del qual és català. [...] Capmany acabava d’afirmar que el català era un “idioma antiguo provincial muerto para la República de las letras y desconocido del resto de Europa”. Aquesta mena de profecia, com tantes altres, ben aviat es va veure desmentida. Vegeu si no com ha fructificat la llavor dels imitadors d’Aribau. Pensem solament si avui es comprendria una protesta com la del 1895 a l'Ateneu Barcelonès, pel discurs en català de Guimerà. Ho diuen a última hora les publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans, abastant tota mena de ciències; n’hi ha prou amb donar una ullada per aquestes pàgines de La Veu de Catalunya. Enlairem els nostres cors. La llengua que estava en perill de mort, viu. I serà cada dia més nostra, guanyarà nova vigoria, cada cop més compacta en els territoris que la parlen, més independent de subjeccions estranyes. Bé podem repetir, doncs, plens de jubilació i d'optimisme referint-nos al català les paraules amb què Dant en el Convivio, saludava una nova era per al seu italià: “Luce nuova, sole nuovo il quale surgerà ove l’usato tramonterà”.
