Un nou Parc Nacional: Sant Maurici i Aigüestortes (1955)

Del reportatge –traducció pròpia– de Joan F. Llatjós [dades biogràfiques no trobades] en el setmanari Destino (5-XI-1955). Avui fa setanta anys de la declaració del Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici com a espai natural protegit. L’any 1932, el pla de distribució en zones del territori català, conegut com a Pla Macià, ja preveia la creació d’un parc anomenat de l’Alt Pirineu en aquella mateixa contrada del Pallars Sobirà. L’havien projectat els germans Nicolau Maria (arquitecte i dissenyador de jardins) i Santiago Rubió i Tudurí (enginyer).

Ha estat una bona nova per als amants de la muntanya i del paisatge el recent acord del govern pel qual s’ha creat el Parc Nacional de Sant Maurici i Aigüestortes. Per fi un dels més bells paratges del Pirineu català gaudirà dels beneficis que suposa aquesta declaració de parc protegit. És cert que la disposició ha arribat una mica tard per a la salvaguarda de la integritat de l’encís i la riquesa naturals d’aquells indrets, afectats per les tales d’arbredes –especialment a la zona de Sant Maurici– i per les obres hidràuliques. Una eficaç repoblació forestal –també acordada– pot retornar a molts d’aquells llocs la bellesa que els fou arrabassada. Més difícil, tanmateix, resultarà recompensar el paisatge afectat per les obres dels aprofitaments hidroelèctrics; el magnífic bosc planer que s’estenia a la riba oest de l’estany de Sant Maurici –lloc que era ideal per al càmping– ja no tornarà pas a ser el que era, per haver quedat capbussat a l’acréixer el nivell del llac mitjançant les preses construïdes en les seves sortides. No obstant, encara s’és a temps d'evitar altres danys si, com sembla despendre’s de la declaració de Parc Nacional, la conservació de la natura ha de prevaldre per damunt d’altres interessos; encara es pot posar fre, per exemple, a la consumació de l’atemptat contra el riu de Sant Nicolau i l’estany de la Llebreta, condemnats a morir, aquell en el tram més formós i aquest en la seva quasi totalitat, si tira endavant el projecte de construcció d’una presa per sota d’Aigüestortes, prevista per donar vida a un salt de petita potència; de cop i volta s’anul·larien amb aquestes obres les bellíssimes cascades naturals del Sant Esperit i de Llebreta, a banda de posar-se en perill, com queda dit, el mateix estany d’aquest nom, el qual deixaria de rebre el principal cabal que l’alimenta. Tot plegat a canvi només d’uns quants milers de quilovats que indubtablement podrien extreure’s d’un altre lloc amb menys trasbals i sense danyar irreparablement aquests bellíssims topants. En honor de la veritat cal declarar que, per altra banda, les empreses constructores de les explotacions hidroelèctriques han beneficiat les valls de Sant Maurici i de Sant Nicolau amb la construcció de carreteres que ara permeten l’accés a aquells paratges amb relativa facilitat, i que enllaçant en el Portarró d’Espot –obra recentment inaugurada– comunica la comarca de l’Alt Pallars amb la de Ribagorçana. Actualment, aquesta comunicació és encara rudimentària i en el seu tram més alt només pot travessar-se en jeep, però és indubtable que constitueix la base per a l’establiment, mitjançant la seva transformació en una bona carretera, d’una molt interessant ruta turística pirinenca, fins ara inèdita, columna vertebral que serà del Parc Nacional ara creat. [...]