De nou a les trinxeres?

Si Maragall és víctima d’un cordó sanitari, ens abocarem de nou a la política de blocs irreconciliables

FAL·LÀCIES. L’argumentari dels que volen que Ada Colau mantingui l’alcaldia pactant amb el PSC i amb el suport extern de Ciutadans es basa en diverses fal·làcies. Una és que a Barcelona s’ha produït un “empat” i que, per tant, Maragall i Colau tenen el mateix dret a ser alcaldes. I no. A Barcelona ha guanyat ERC per poc menys de 5.000 vots, que són pocs, però són força més que els 45 que han permès al PP prendre-li l’onzè regidor. Deixeu-vos d’abstraccions: el més votat és el més votat. La segona fal·làcia és que Colau està enmig de dues opcions igualment dolentes (des del punt de vista de les esquerres pures ): rebre els vots d’Artadi o de Valls. Això suposa equiparar JxCat amb Ciutadans, un argument que a Madrid es pot entendre, però que a Catalunya és, directament, un insult. I a més, Colau ja sap a hores d’ara que si pacta amb Maragall, JxCat es limitarà a no fer nosa, mentre que si pacta amb Collboni haurà de rebre els vots de la llista de Valls, que els ha ofert “gratis”. Però si Colau es pensés que les maniobres d’aquest abast són gratis, seria una ingènua. I no ho és en absolut.

PREUS. Colau té tot el dret a retenir l’alcaldia al preu que sigui, però no pot pretendre que els barcelonins s’autoenganyin. Tothom sap que les maniobres de l’última setmana tenen com a únic objectiu aïllar l’independentisme al preu que sigui, i és un preu que Colau pagarà per partida doble: ni podrà mantenir el seu doble discurs, ni podrà dur a terme el seu programa de ciutat, perquè el PSC, que encara està ofès per la seva sortida del govern municipal, cobrarà molt car el seu suport; i perquè Valls, Ciutadans i les elits econòmiques que representa li recordaran permanentment a qui deu l’alcaldia. Si hagués guanyat, Colau seria alcaldessa i governaria de forma folgada amb ERC. Però ha perdut. Només per 5.000 vots de diferència, sí. Però són tan importants, aquests 5.000 vots, que poden fer que l’alcaldia estigui lligada de peus i mans pels defensors del 155, que consideren que Colau és més pròxima, o més domesticable, que Ernest Maragall.

RISCOS. Malgrat tot, el risc de tot plegat no es troba tant en la política municipal com en les dinàmiques internes de la política catalana. Un acord ERC-comuns és l’única ròtula possible que pot evitar el frontisme crònic que amenaça la cohesió interna del país. Si l’independentisme, que ha guanyat les últimes tres conteses electorals (generals, municipals i europees), és víctima d’un cordó sanitari, i d’un acord a tres bandes que té només una lògica d’encastellament espanyolista, ens estarem abocant un cop més a la política de trinxeres, als blocs irreconciliables. Això no és el que vol ni desitja la gran majoria dels catalans. Però és el que convé al PSOE i a allò que les esquerres pures, abans que comencés l’operació de blanqueig de Manuel Valls, anomenaven el trifachito. Cal recordar que ERC ha conquerit l’hegemonia dins de l’independentisme perquè apostava pel diàleg i l’obertura. I Colau ha sobreviscut al naufragi de Podem, superant el PSC, perquè ha estat empàtica amb l’1 d’Octubre i amb les víctimes de la repressió. Si l’operació Colau-Valls es consuma, els més satisfets seran els independentistes més inflexibles, i els antiindependentistes més irredempts. La possibilitat d’un diàleg -per no dir una negociació amb cara i ulls- estaran més lluny que mai. I això a les portes de les sentències, que confrontaran el legítim dolor de les víctimes amb la displicència dels carcellers.

Una alcaldia -encara que sigui la de Barcelona- no val tant.

Més continguts de