La Nova Guinea, segons James Chalmers (1885)
Del comentari anònim [traducció pròpia] d’un llibre de James Chalmers (Escòcia, 1841 - Papua, 1901) a La Vanguardia (1-VIII-1885), diari que llavors dirigia Emilio Sánchez Pastor (Madrid, 1852-1935) i que editava el Partit Liberal. El Museu Etnològic i de Cultures del Món presenta fins al 15 de maig una mostra d’art aborigen australià, comissariada per Estela Ocampo.
Aquesta illa, la més gran del món després d’Austràlia, és una regió misteriosa, paradís somiat dels caçadors d’orquídies. Eldorado de naturalistes i aspiració suprema de navegants i exploradors que cerquen terres on l’europeu no hagi penetrat mai i on els indígenes contemplen l’home blanc amb igual admiració supersticiosa que els aborígens d’Amèrica sentiren al veure els espanyols que desembarcaven de les caravel·les de Colom. Anglaterra i Alemanya ambicionen aquesta illa. Intenten repartir-se-la ja abans de conèixer-la. Viatgers d’aquestes nacions han iniciat treballs d’exploració. Gran Bretanya, seguint una vella pràctica, ha enviat missioners que són alhora geògrafs i naturalistes. Un d’ells, Mr. Chalmers, ha publicat sobre Nova Guinea un llibre amb revelacions sorprenents, dignes de la fama de misteri que té aquest país. Mr. Chalmers havia sentit parlar d’un poble on les dones vivien felices i independents sota un govern exclusivament femení. El missioner va anar a trobar aquest país amb una dèria no inferior a la desplegada per espanyols i francesos a la recerca de la famosa i llegendària Font de la Joventut. L’èxit ha coronat els treballs de Mr. Chalmers. En cinc anys d’estada a Nova Guinea va aprendre dialectes del país. Preguntant als aborígens va constatar que, en efecte, en una illa veïna existia un poble on les dones es multiplicaven i conservaven la supremacia, mentre els homes eren relegats al paper de dèbils servents. Ni tan sols se’ls deixava multiplicar, no fos cas que el seu creixement posés en perill la república femenina. Allí es practicaven -curt i ras- principis anàlegs als que regeixen els ruscos. Sovint invasors del sexe lleig havien intentat desembarcar-hi. Però el poble de dones havia anat amb armes a la plaça. Tan ferotgement varen combatre per la seva independència, que els homes havien patit derrotes cruentes. Les ficcions de llegenda, història i literatura eren realitat en un poble salvatge de Nova Guinea. Mr. Chalmers volia veure aquell prodigi. Després de diverses temptatives va arribar a l’illa misteriosa on imperen les dones. [...] Diu: “Una joveneta venia cap a mi, però les velles l’aturaren. Una més atrevida se’m va atansar. Altres seguiren l’exemple. En poca estona m’envoltà un estol de dones cridaneres que m’obligaren a tornar de pressa al vaixell. Mai a la vida no havia vist tanta dona junta”. Així va descobrir el missioner aquell modern país de les Amazones. Va confirmar que hi havia un poble regit per dones. Mr. Chalmers no fa reflexions polítiques i socials sobre la matèria. Però si els pobles civilitzats fossin realment amics del progrés i no practiquessin la hipocresia masculina més refinada, enviarien legisladors a Nova Guinea per estudiar la Constitució d’aquell poble de dones. [...] Potser ha llegit l’obra de Mr. Chalmers la parisenca Laura Deviallairs, que ha dut al Parlament un plec de disposicions per organitzar a França una “República de Dones”.
