Ocupació pública: una llei del mil·lenni passat

El Govern ha aprovat el projecte de llei de l’ocupació pública catalana, que prendrà el relleu a la regulació vigent des del 1997. Superat el primer quart del segle XXI, i vist el contingut del document, queda clar que l’ocupació pública romandrà sota un model dissenyat el mil·lenni passat. El Govern se sent còmode mantenint un statu quo que creu immutable i renuncia a una reflexió profunda sobre allò que el país ha de menester en aquest capítol.

Unes primeres notes.Malgrat l’experiència acumulada en els quasi 50 anys d’autogovern i els 30 d’aplicació de la llei que decaurà, al Govern ja li està bé de mantenir tantes funcions públiques com administracions tenim: més d’un miler, comptades les entitats locals i les universitats públiques. Sota una interpretació interessada del respecte per l’autonomia local i universitària, sembla que el Govern trobi encertat que cadascú tingui els seus funcionaris i que la mobilitat dels servidors públics, que caldria que fos àgil i permanent per atendre les necessitats emergents, quedi supeditada a acreditacions formals i a la subscripció de convenis interadministratius. Sense ells, es continuaran fent processos selectius on, com ha anunciat el conseller Dalmau, hi ha el propòsit d’escurçar els terminis d’execució per situar-los per sota dels dos anys, poca broma. És així que es mantindrà una ocupació pública complicada, farcida de nínxols, fragmentada, i sota condicions de treball diferenciades gratuïtament. Recordin, de no fa gaire, l’escàndol de les retribucions dels funcionaris del Parlament.

Catalunya ha lluitat perquè la seva policia disposi de competències gairebé plenes en matèria de seguretat ciutadana. Això no obstant, ningú s’ha qüestionat —i aquest Govern tampoc— si la millor solució per organitzar determinats serveis públics és que el personal docent, el sanitari o el que fa funcions públiques necessàries en el món local resti enquadrat en cossos i escales estatals, i que alguns funcionaris quedin sotmesos a les ordres d’autoritats ministerials. I no només això, sinó que, en l’inici del mil·lenni, i posats a dibuixar un nou model, tampoc s’ha estimat necessari esmerçar recursos per avaluar si resulta idoni que els agents públics que presten aquests serveis hagin de ser funcionaris, sense tenir en compte allò que només passa a Catalunya: la convivència d’aquest funcionariat amb un nombre rellevant d’altres treballadors públics que, sota un contracte laboral, exerceixen idèntiques funcions.

No s’ha volgut perdre el temps en analitzar si és racional, congruent, funcional i eficient un model d’ocupació pública que permet que una metgessa —contractada laboral— de l’Hospital Clínic faci la mateixa feina que una metgessa —funcionària— de l’Hospital Vall d’Hebron. I el mateix podríem dir de la funció docent, en què la vàlua pública afegida hauria de ser la competència i la capacitació de les professores i els mestres, i no pas si són funcionaris o laborals. I quina racionalitat explica que secretaries, intervencions i tresoreries locals hagin d’estar en mans de funcionaris que mengen a banda d’altres amb les mateixes comeses?

El projecte aprovat en cap cas corregeix l’abús —per manca de títol habilitant— que practica l’Estat en aquest tema. I avala que la competència exclusiva, prevista en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, sobre el personal al servei de les nostres administracions i l'ordenació i l'organització de la funció pública es mantingui laminada per una aplicació espúria de lleis de bases sobre altres matèries, que s’han aprofitat per crear aquests cossos d’abast estatal.

Escau cloure aquestes primeres notes destacant que la norma que ens ocupa dedica un capítol, amb un únic article, a regular una institució de naturalesa organitzativa, impròpia de l’ocupació pública: la direcció pública professional. Enterbolint-ne el tractament, com que no té en compte que el mateix Govern està ultimant un avantprojecte en aquesta matèria, la norma només serà aplicable a casa seva.

Sobre totes les patologies apuntades hi ha solucions, però són disruptives i, com s’és vist, avui tenim un Govern cofoi de dirigir els serveis públics d’una comunitat autònoma més: un Govern que fuig tant com pot d’actuar com a govern nacional, un Govern procliu a la interpretació de preceptes constitucionals més lesiva per als interessos del país, com va demostrar algun dels seus membres arran de l’aplicació de l’article 155.

Estem, doncs, davant d’un projecte que, per bé que preveu reformes instrumentals, palesa manca d’ambició i de coratge per fer foc nou, i mostra que el curtterminisme per presentar resultats i el tic lampedusià s’imposen —una vegada més— a l’abordatge de les transformacions estructurals d’una ocupació pública que ens cal adaptada a les necessitats reals, capaç d’atendre reptes futurs i atractiva per captar i retenir el millor talent.