Oh, Canadà
Vam començar la setmana afirmant que la democràcia ha d'aturar Trump i l'acabarem de la mateixa manera. No serà fàcil, perquè ara ja sabem que el trumpisme no s'acaba en Trump ni en les extravagàncies i els abusos d'autoritat d'un president groller i megalòman: el trumpisme és un pla per establir un ordre autoritari que funcioni internament, dins els mateixos EUA, però també arreu del món occidental. Un pla pensat per ser hegemònic durant molts d'anys d'ara endavant. No és una amenaça conjuntural, sinó estructural i amb projecció en el temps.
La pretensió del trumpisme és donar resposta a la famosa frase de Gramsci, que plantejava un desafiament: “Allò que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer”. Doncs bé: l'actual president americà, amb la seva lògica de magnat de la construcció duta al paroxisme, i el seu seguici de joves ultraliberals formats en escoles de negoci (i d'algun petimetre amb autoodi de classe, com Vance) pretenen acabar d'extingir el vell ordre mundial i instaurar-ne un de nou. És una ambició enorme, com ho solen ser les ambicions dels ordres totalitaris. I concorda bé amb alguns dels companys de viatge que coincideixen en el poder amb Trump en aquest moment de la història, singularment amb Putin i Xi Jinping.
Trump va anar a Davos a crispar i desestabilitzar encara més la política global amb el seu repertori habitual de provocacions i aparents deliris (hi va haver diversos moments del seu discurs que van ser certament incoherents). De tota manera, per si en quedava cap dubte, la verborrea de Trump a Davos va servir per aclarir que, per a ell, l'enemic a abatre no són els narcos llatinoamericans ni els governs teocràtics com el de l'Iran: són les democràcies occidentals i la Unió Europea. Per això són valuosos, ara mateix, els gestos i les paraules dels dirigents que gosen tornar-se contra les pretensions imperialistes d'aquests EUA que tenen els agents d'ICE sembrant el pànic entre la població i que un dia segresten el president de Veneçuela i l'endemà afirmen que volen annexionar-se Groenlàndia perquè Trump es va sentir ferit pel fet de no rebre el Nobel de la pau.
El primer ministre del Canadà, Mark Carney, va fer una intervenció especialment lúcida al mateix Fòrum de Davos, fent autocrítica i a la vegada plantant cara al trumpisme. Va assenyalar les febleses i les hipocresies de l'ordre liberal establert després de la Segona Guerra Mundial (el va descriure com “una ficció útil”) i, a la vegada, va fer una crida perquè les “potències mitjanes” (com el Canadà) abandonin les comoditats que aquesta ficció els ha proporcionat al llarg de més de mig segle i abanderin la construcció d'una alternativa viable enfront de les pretensions hegemòniques de les superpotències. Vet aquí un bon punt de partida per a Europa: és necessari reorientar la Unió Europea com una “potència mitjana” capaç d'establir aliances sòlides amb països democràtics i fiables (Carney es va escarrassar a presentar el Canadà com a tal), prescindint de la intermediació i la tutela d'uns EUA caragirats com un Janus advers.