L'operació Rufián: tres preguntes

Fa dies que la indeterminada "operació Rufián" és objecte d'anàlisi i comentari als mitjans de comunicació. Poques coses agraden més que especular sobre propostes indeterminades. El portaveu d'Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats està demostrant, un cop més, la seva gran habilitat per situar-se al mig del ball i fer que tothom parli d'ell. No és una habilitat menor per a un polític d'esquerres, en els temps que corren.

Gabriel Rufián té una gran intuïció política, i molta capacitat d'anticipació. És l'únic protagonista del Procés que ha sabut ressituar-se en la Catalunya —i sobretot, en l'Espanya— post-Procés. Mentre altres líders polítics podríem dir que estan atrapats en un altre temps històric, ell s'ha reinventat de manera eficaç. Fins al punt que del Gabriel Rufián del Procés ja no en queda res.

Gràcies a aquesta capacitat, Rufián és pràcticament l'únic actiu polític ascendent de les esquerres i del sobiranisme en un moment reaccionari a escala nacional, estatal i global. Rufián ha tingut la virtut d'identificar les seves fortaleses, i s'hi ha concentrat. Així, ha anat fent créixer el personatge, i ha aconseguit penetrar a TikTok, un espai en què l'extrema dreta es feia forta i les esquerres no aconseguien ubicar-se. Gràcies a aquesta habilitat, ell tot sol ha aconseguit allunyar milers de joves, sobretot nois, de la influència de l'anomenada fatxosfera. No és, en absolut, una contribució menor.

Per això s'equivoca molt qui, des del sobiranisme i l'esquerra, el segueixi mirant per damunt de l'espatlla i no sigui capaç de reconèixer la importància que pot tenir la figura de Rufián en un cicle polític complex com el que s'albira. Ni la malícia que poden fer algunes de les seves actituds ni la mirada estreta del partidisme haurien de ser excusa per no entendre la magnitud del personatge i el seu impacte potencial.

I més ara, quan Rufián sembla haver captat millor que d'altres l'esperit del temps, i ha pres la iniciativa, en contrast amb la inanitat general. L'argument que defensa és senzill i de sentit comú: davant l'amenaça de l'extrema dreta, l'esquerra i el sobiranisme han de "fer alguna cosa". La gran virtut que té és que és un missatge que tothom entén, i que és prou vague per ser polisèmic, cosa que permet que cadascú hi entengui el que vol entendre.

Ara bé, de la mateixa manera que s'equivoca qui menysprea la rellevància de Rufián, ell mateix corre el risc de sobrevalorar-se i dilapidar el seu capital polític. La política actual és de temps curts i un mal pas pot desinflar el globus en un tres i no res. Malgrat la seva popularitat, Rufián no és —ni a l'Estat ni a Catalunya— un líder indiscutit de l'espai polític que vol representar. Per això no li està resultant fàcil concretar la seva proposta.

Ara com ara hi ha tres grans preguntes que ha d'afrontar. La primera és l'encaix d'aquesta proposta amb Esquerra Republicana. Perquè s'equivocaria molt Rufián si pensa que no necessita el seu partit. Sense un espai polític ben arrelat al darrere, aquesta mena de lideratges carismàtics poden, en el millor dels casos, tenir un impacte efímer. Però s'esgoten i es desgasten ràpidament, i en acabat no en queda res. Ho hem vist ja moltes vegades en la darrera dècada, gràcies a l'hiperpersonalisme de l'anomenada nova política.

L'espai sociopolític d'ERC és, com qualsevol espai que aspira a ser una mica gran, complex i divers. L'encaix de peces és delicat. I en aquest espai, el Gabriel Rufián del 2026 no hi ocupa una posició de centralitat, ni en l'eix nacional ni en l'eix esquerra-dreta. Per això, una operació política feta només a la seva mida no té gaire sentit, i pot acabar espantant una part significativa de l'electorat més natural d'Esquerra. Ja va passar –en un altre sentit– amb Junts pel Sí el 2015, que va centrifugar votants d'ERC cap a la CUP. En aquest punt ja hauríem de saber que les coalicions electorals no sempre aconsegueixen atreure la suma dels votants de tots els partits que les componen. Un altre tema és que el plantejament acabi sent que Rufián encapçali una oferta electoral en la qual no hi hagi ERC, però això seria una jugada encara més arriscada electoralment: el transfuguisme pot generar rebuig entre alguns sectors de votants.

La segona pregunta, que no es pot defugir, és si aquesta operació té algun sentiten cas que aconsegueixi atreure tots els partits als quals apel·la, cosa que sembla improbable ara com ara. Si no aconsegueix unificar tot aquest espai, el rendiment en termes aritmètics de l'operació serà, en el millor dels casos, discutible. Potser pot ajudar a salvar una mica els mobles a Podem, que no passa pel seu millor moment.I podria atreure alguns milers de votants addicionals a Esquerra, però no canviaria la correlació de forces a escala estatal de manera significativa. I, de fet, fins i tot podria ser contraproduent en termes de representació parlamentària de les esquerres estatals.

I la tercera i diria que principal pregunta que ha de respondre qui planteja aquesta apostaté a veure amb el paper del PSOE. Pedro Sánchez –un altre animal polític de gran intuïció– ha decidit competir per l'esquerra i no pel centre. Ha entès bé l'esperit del temps de la polarització, i ara fa gesticulacions esquerranoses, sobretot –però no només– en política internacional. Aquesta estratègia deixa poc espai lliure a la seva esquerra, com suggereixen totes les enquestes que es van publicant. En aquest context, és lícit demanar-se si el més intel·ligent que poden fer les esquerres sobiranistes és centrar-se exclusivament en el marc del vot útil per aturar l'extrema dreta o si potser cal mirar de competir també en la dimensió territorial.