Orriols creix a la Catalunya “normalitzada”
Una recent enquesta ha encès les alarmes pel fulgurant ascens d’Aliança Catalana (de 2 a 19 diputats), obtinguts sobretot a costa de Junts. Hi ha qui se’n pot alegrar per conveniència tàctica o pel plaer de veure els juntaires en problemes, però si és així, és un error. L’ascens d’AC no és només un problema per al partit de Puigdemont, és un problema de país, i més específicament del catalanisme. Tampoc cal que ens flagel·lem més del compte, ja que es tracta d’un fenomen global i era difícil que Catalunya se n’escapés. Potser ara alguns s'adonaran del mèrit que va tenir l’independentisme, durant el Procés, construint un moviment de masses tan allunyat de les pulsions identitàries i filofeixistes que s’han anat posant de moda a tot Europa.
Els errors flagrants de Junts i ERC després de l’1 d’Octubre expliquen, en part, el sorgiment d’aquest nou independentisme. Però el fet que el Procés, tot i el seu caràcter pacífic i democràtic, fos reprimit a base de cops de porra, presó i guerra bruta també ha fet que molta gent perdi la fe en la força del vot i de la gradualitat. A més, el retrocés de la llengua catalana, en paral·lel al desbordament migratori, ha activat la por a la dissolució de la identitat col·lectiva. Si això passa en estats sòlids i amb cultures poderoses com Espanya o França, és inevitable que passi també en un país com el nostre, privat de les eines per mantenir la cohesió social i cultural. I tot això ha servit de coartada per a un pòsit de xenofòbia que ja s’estava congriant molt abans, i que el Procés –insisteixo– havia aconseguit mantenir a ratlla.
Si les prediccions de l’enquesta són encertades, l’independentisme pot perdre tota capacitat operativa, perquè els plantejaments d’AC fan impossible acords estratègics amb el catalanisme democràtic. Si l’independentisme tornés al poder gràcies a l’extrema dreta estaria venent la seva ànima al diable, i renunciant als principis de més d’un segle de tradició. A Espanya no són tan primmirats, ja que el PP governa amb la ultradreta on calgui, i fins i tot Podem ha preferit votar amb Vox abans d’accedir al traspàs de les competències d’immigració a la Generalitat, cosa que ens recorda que el sentit democràtic dels espanyols mai supera determinades barreres mentals. Pitjor per a ells.
És normal que ara les mirades es fixin en Junts, que és el partit que hi té més a perdre. Els de Puigdemont volen tornar a liderar el centredreta, i això els porta a fer determinats equilibris i a tractar temes espinosos, com són l’emigració i el model de creixement. Per al catalanisme, i per al conjunt del país, seria bo que Junts pogués fer el que li toca sense sentir-se dir cada dia que està fent el joc als ultres. Contra el que puguin pensar alguns dirigents d’esquerres, l’equilibri polític del país demana una dreta democràtica i catalanista en bon estat de salut. Si no, ja veiem quina és l’alternativa.
Si l’extrema dreta (AC i Vox) se situa per sobre dels 30 diputats al Parlament, i si a més el PP i Vox governen a Madrid, la situació a Catalunya pot esdevenir explosiva, i abans d’afrontar el xoc inevitable, seria desitjable que el disseny del futur del país sorgís d’un acord entre les formacions centrals de la vida parlamentària: PSC, Junts, ERC i –idealment– Comuns i la CUP. Perquè això passi, els socialistes han d’entendre que no poden governar en solitari, i sobretot –i això és el més complicat– han d’assumir que el marc estatutari i constitucional ja fa massa anys que és una cotilla que no representa la voluntat de la majoria, sinó una falsa normalitat, tan fràgil com un castell de cartes. Si no assumim això, el populisme de gallet fàcil tindrà una autopista al davant i les lamentacions esdevindran una exhibició de cinisme.
