L’extrema dreta és, arreu, un problema per articular majories, i aviat ho serà a Catalunya, ja que el vot ultradretà autòcton surfeja les onades globals de desafecció. A Catalunya, aquesta onada té dos components afegits: la crisi demogràfica i la repressió del Procés. Un tercer factor, més inaudit, és l’autodemolició del relat sobiranista. Si el Procés va ser un èxit propagandístic, el post-Procés ha capgirat la truita i la narrativa predominant és la que interessa a Espanya. En un exitós exercici de victim blaming, els partits espanyols han convençut la seva parròquia que la repressió del 2017 va ser una victòria “democràtica” contra els “colpistes”. I, per postres, l’independentisme ha decidit culpar-se a si mateix, de manera que els catalans ja no som víctimes de l’immobilisme i la repressió espanyols, sinó culpables de deixar-nos enredar per la “ingenuïtat”, les “mentides” i el “xantatge emocional” dels líders que van passar per la presó o l’exili. L’autocrítica és molt saludable, però a Catalunya n’hem fet un esport nacional, i aquesta és una victòria moral de l’espanyolisme.
En aquesta deriva han excel·lit tot d’enfants terribles convençuts que la manera de fer-se sentir és insultar i difamar el que queda dempeus del vell edifici catalanista –partits, entitats, sistema cultural i mediàtic–. No ho han aconseguit del tot, però han deixat un rastre de mal humor i de pessimisme que ha resultat ser –quina sorpresa!– el caldo de cultiu idoni per a l’extrema dreta. Aquest és un dels detonants de la irrupció de Sílvia Orriols, però n’hi ha d’altres: la rendició i la repressió del 2017, les gelosies de Junts i ERC, la por a la dissolució identitària, el gir global conservador, els canvis en la dieta informativa de la població i una xenofòbia que segurament ja existia en estat de latència. Atenció: no estem parlant de miratges. Tots aquests factors són reals, i per tant els votants d’AC no poden ser tractats com a paranoics. Són, més aviat, una expressió d’ira i desesperança davant d’una realitat massa complexa.
No tinc ni idea de si Aliança és un submarí dels serveis secrets espanyols, com va deixar anar Oriol Junqueras. El que sí que sé és que la seva omnipresència a les xarxes socials deu costar diners, que el PSC tracta Orriols com si fos líder de l’oposició i que la dreta espanyola n’està molt cofoia perquè els seus discursos, a més de ser retrògrads i negacionistes, mai no es dirigeixen contra els poderosos, sinó contra les baules més febles de la societat; contra els marginats i no contra els explotadors; contra els immigrants i no contra els espanyols; contra els processistes i no contra el PP i Vox.
Podem adduir que si als estats nació consolidats de la UE està creixent la dreta identitària, amb més raó això podia passar a Catalunya, que no té un estat per defensar-se i és potser el territori europeu que ha patit una mutació demogràfica més radical en l’últim mig segle. Però AC també és el símptoma d’una pulsió autodestructiva. Orriols i altres gurus que es disputen l’herència del Procés s’han fet un nom tractant de forma immisericorde els seus predecessors. Si pels errors (manifestos) de Puigdemont, Junqueras i la CUP hem de titllar-los de traïdors, i llençar-los a la paperera de la història, ¿no hauríem de blasmar també la memòria de Tarradellas, Companys, Macià, Cambó, Layret, Prat de la Riba, Pi i Margall, Casanova io Pau Claris, tots ells superats pels errors propis, però sobretot per les limitacions polítiques d’un país petit i tenallat pels seus veïns? Qui voldrà tornar-ho a fer, com deia Jordi Cuixart, si la recompensa probable és que l’enemic t’empresoni i els teus t’insultin pel carrer?
