País o territori?

Segons l’Organització Mundial de Comptar Paraules (OMCP) Josep Pla és l’escriptor que més cops escriu la paraula país. Algú fins i tot va recomanar que anés a una clínica de desintoxicació. Pla parla del seu “país”, el bocí, els trossos del seu Empordà. I parla de “país” en gran: allà on es parla català. Normal. Venim d’una cultura genètica de “país”. Som un país coca de recapte, trencadís, amanida, puzle, mosaic, patchwork, píxel... País de països. Escolteu. “Cap aquell país tot és més sec”. “La gent d’aquell país és més soferta”. Es podien referir al Pallars, la Segarra, l’Urgell... En aquest país parlem de “país”, “països” perquè comptat i contat tenim un bressol comtal. Som comtats. Catalunya comtal, després diluïda en aiguarràs provincial, comarcal, però que encara respira el biberó espermatozou del Xoc de Trons Comtal. Però ara, no sabem per què, passem a ser treballadament, maquinalment, mentalment, malaltissament, letalment “territori”.

Tot és territori. La dictadura del territori: Paisatge i territori, Putxinel·lis i territori, PVC i territori, Territori i oligofrènia, Ionquis i territori... El territori diu, el territori vomita, el territori inhala... En quin moment vam deixar de ser un país per ser un territori? Mentida. Perquè el territori sempre són els altres. Barcelona no és territori. Ni Sabadell. Ni Sant Boi. El territori és Adrall, Camarles, Isona, Rupit, Òdena, Sant Fresquet de la Caloreta... L’altre és territori. Tu ets territori, jo no soc territori, diu administrativament amb un formulari analfabet el Ministeri Gran Germà Territorial. Perquè això és el que és “territori”. Diu el diccionari aquest de la santíssima trinitat de països catalans no territorials, català-valencià-balear, “Extensió de terra pròxima a una població i dependent administrativament d’aquesta”. El territori és metadona. Submissió, subordinació, supeditació. Mireu l’estructura de tortura creada per l’òrgan inorgànic anomenat “el territori”.

Hi ha exèrcits de persones que estan mutant a robots a les institucions territorials catalanes que repeteixen cada dia ordenadament, mansament, incessantment: “Territori, territori, territori...” A més cops, a més crits, més plusos, més bonificacions, més pin de bon empleat territorialment del mes. El territori és un joc de ludòpates. Vol enganxar i escurar. Vol crear una nova raça d’éssers: deixarem de ser catalans per ser territorials. Repetiu: no hi ha incendis al país, hi ha incendis al territori. Hi ha accidents al territori. Hi ha merda al territori. Hi ha lobotomies al territori. Hi ha esclaus al territori. Fins que arribem a... No hi ha ningú al territori. No hi ha territori. No hi ha res.

Amb el que queda feu la prova del cotó fluix o del conyac. Agafeu l’addicte Josep Pla. Qualsevol frase, paràgraf, pàgina... Per exemple. Imaginem-nos que el seu llibre El meu país es digués El meu territori. Parla del seu “país”: l’Empordà. Continuem. “Les persones que han fet alguna cosa positiva en aquest país...” Hi posem territori? Més xeringa: “L’efecte que produïa, a la gent, en aquests moments, era molt curiós: els feia l’efecte com si descobrís el país...” Ho canviem per territori? No ens ho acabaríem. No ens els acabaran. Fem-nos una pregunta. Si mai de mai ens hem dit “territori” per què ara volen que ens diguem “territori” però només a unes parts del país? Eh? ¿Qué pone en tu DNI? Doncs que hi ha un “país” i ara veiem que el vol reemplaçar un “territori”. Fractura. Incultura. Factura. Plats trencats. Lobotomia. Substitució. Aniquilació. Ja ho escrivia Pla amorrat a l’ampolla de país: “El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l’esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l’afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, l’obligació tant més urgent com que havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ignorància de la seva mateixa tradició”. “El territori” és el nostre mortuori. Ho sap Pla i ho sabem els que generació rere generació ens volen territorialment aplanats, morts.