Partits polítics contra ciutadania: un fracàs sistèmic
La convocatòria anticipada d’eleccions al Parlament de Catalunya a conseqüència del rebuig a la proposta de pressupostos presentada per l’actual govern de la Generalitat –més exactament l’aprovació de les esmenes a la totalitat– ens situa davant un escenari força desconegut. No es pot dir que ho sigui del tot perquè la Generalitat ha patit uns quants pressupostos prorrogats en els darrers anys, mostra de la dificultat d’obtenir els suports necessaris.
En general, aprovar pressupostos és senyal de bon govern i de majories parlamentàries, cosa que significa diàleg i consens en les polítiques públiques. Hi ha diverses causes per no aprovar uns pressupostos. D’una banda, que les eleccions es produeixin en dates que, combinades amb la durada de la negociació de majories parlamentàries, facin impossible la seva execució. De l’altra, hi ha pressupostos que poden ser tan contractius que ningú no té ganes d’aprovar-los i es veu políticament menys dolorosa l’alternativa de prorrogar-los. És més estrany no poder aprovar pressupostos expansius. Tot govern està orgullós i satisfet de poder presentar i aprovar pressupostos d’aquesta mena i té més marge de negociació parlamentària. Cal tenir bons motius per no voler arribar a un acord.
Els analistes han diagnosticat alguns motius per explicar el que va passar dimecres al Parlament de Catalunya. Podria ser que els comuns volguessin deixar molt clara la seva diferència amb ERC i amb el PSC –marcar perfil– fixant una condició inassumible per part d’ERC i el PSC però molt apreciada pels seus electors. Podria ser que Junts volgués fer exactament el mateix, fixant una condició inassumible per a ERC, però apreciada pels seus electors. Podria ser que el PSC hagués fixat condicions que sabés que eren inassumibles pels comuns per forçar la convocatòria anticipada d’eleccions, que esperen guanyar. I podria ser que ERC hagués pilotat tota la negociació amb la convicció que o obtenia l’aprovació o li sortia més a compte anar a eleccions. En línies generals, tots els partits que han estat implicats en les negociacions pressupostàries pensaven que l’horitzó electoral era probable i que els podria beneficiar. Si el govern d’ERC no ha cedit és perquè també ho pensava.
I la ciutadania? Què en pensa la ciutadania (l’electorat)? Per descomptat que o no entén res o creu que li prenen el pèl. Mereixien els pressupostos ser tombats? Per descomptat que no. Eren, per volum de despesa i per idoneïtat de la despesa, els millors de feia anys, i aprofitaven l’última alenada de flexibilitat fiscal. Els que vinguin difícilment seran millors, i durant l’any pressupostari 2024 no es podrà gaudir de l’increment de despesa que beneficiava molts programes positius des de gairebé tots els punts de vista –ben segur des del punt de vista dels votants dels partits implicats en la negociació. Si ERC ha decidit anar a eleccions és perquè creu que hi guanyarà o que hi perdria més si negociés. El mateix passa amb els altres. Tots els partits implicats culpabilitzaran del fracàs de la tramitació dels pressupostos algú altre. Però la ciutadania pot estar irritada i potser serà més abstencionista del que és habitual.
I els recursos que es perden? Normalment, és allò que més interessa a la ciutadania i que justifica la tasca dels partits: distribuir els recursos que hem pagat entre tots seguint un criteri de majories. Interessa als partits polítics que han fet descarrilar els pressupostos? Òbviament, els interessa menys que cultivar el seu perfil de cara a unes eleccions. Què hi guanyaran? Què hi perdran? Uns escons, ser la primera minoria, apostar per formar govern, poder ser decisius en la formació de govern i en la decisió de polítiques... Tot plegat per administrar recursos públics en profit propi i, se suposa, dels seus electors i de tota la ciutadania. En un plat de la balança hi ha l’interès de partit i en l’altre l’interès col·lectiu. Fem el càlcul com el fem, el volum de recursos d’interès col·lectiu sacrificats o malbaratats supera en moltes vegades els recursos d’interès partidista.
Aquesta és exactament la situació que alimenta els partits antisistema. L’espectacle al qual hem assistit dona raons als antipolítics de tota mena, extremistes de dreta, de centre i d’esquerra. Atès que l’espectacle es repeteix amb freqüència, la temptació d’esdevenir antisistema i antipolític és alta, ja que la política surt cara (malbarata recursos públics) i, com es pot veure, ens empobreix a tots.
Tenim mala peça al teler. Els nostres representants polítics pensen en els ciutadans? Quines forces polítiques poden treure profit d’aquest dubte? No vull ni pensar-ho. La vida no ens la compliquen sempre des de fora. Cal no oblidar l’alegria que hauran tingut el ministeri d’Hisenda i el Banc d’Espanya.
