Pasolini, poeta i profeta
Fa cinquanta anys, mig segle!, que Pier Paolo Pasolini va ser assassinat. Era el dia de Tots Sants, com avui, és clar, i després de sopar amb el seu estimat Ninetto Davoli i la seva dona en una trattoria de Roma, PPP se’n va anar. La dona de Davoli li va dir: "Per què no l’acompanyes?" Però Davoli sabia que no el podia acompanyar. PPP va acostar-se a l’estació Termini. Allà, un jovenet anomenat Pelosi va pujar al Giulietta de PPP. Va convidar el noi a sopar en una trattoria prop del Tíber. Ell no va menjar res, ja havia sopat. Després van anar cap a Òstia. L’endemà al matí van trobar el cadàver del poeta en un descampat. Tot el que va passar exactament ens és desconegut. Pelosi va ser acusat d’assassinat i ell ho va admetre. Però no tothom s’ho va creure. És un crim que no s’ha resolt mai.
Pasolini tenia molts enemics, perquè era implacable en els seus versos, en el seu cinema, en el seu teatre, en els seus articles. No parava de denunciar allò que, als seus ulls, era un crim esgarrifós: la corrupció, per part del capital, els partits polítics i l’Església catòlica, de tot el que era autèntic en la vida dels humans. D’això van els seus versos, el seu teatre, els seus assaigs. En les revoltes del Maig del 68, PPP es va posar no pas a favor dels estudiants, sinó de la policia que els atonyinava. L’argument era que els estudiants eren fills de papà, burgesos, i en canvi els policies eren fills del poble que si eren policies era perquè no havien tingut cap altra oportunitat. Pasolini era un home incòmode. Denunciava els rastres de feixisme que veia en la societat del seu temps. Es va fer molts enemics. Quan el van matar, tenia entre mans una novel·la, Petrolio, magmàtica, inacabada, on repassava l’evolució cap al mal de la seva societat i denunciava qui n'eren els culpables.
Qui va matar Pasolini? El cas es va resoldre ràpidament: un noi que es declara culpable i ja està. Que fàcil els va ser als jutges, que s’havien passat la vida jutjant la víctima. Pasolini va anar de procés en procés. Un film era denunciat per obscenitat; l’altre, per escandalós; un altre, per blasfem. Pasolini feia nosa; tothom amb un cert poder se'l volia treure del davant. Qui en va orquestrar l’assassinat? Només va ser una venjança personal de Pelosi? Mai no m’ho he cregut.
Pasolini era un poeta, fonamentalment. El seu cinema, que el va fer famós, era un cinema que sorgia de la seva concepció personal de la poesia. Així com el seu teatre. Aquest –ho va dir ell– era un teatre de Paraula. El seu cinema ho era d’Imatge. Antic deixeble i amic de Roberto Longhi, el gran historiador de l'art, Pasolini, ell mateix pintor a estones perdudes, era un gran aficionat a l’art, i el seu cinema se'n servia moltes vegades. Primers plans, rostres desconeguts, teixien una poètica de la realitat sorprenent. L'estatisme dels primitius impregna la seva visió. Ell també, quan va dirigir la seva obra de teatre Orgia, va optar per aquest estatisme que li venia de l’art dels primitius. Segons explica Luca Ronconi, la direcció de Pasolini va ser un fracàs, perquè les paraules –la Paraula–, degut a l’estatisme dels actors, no arribava al públic, i si ho feia, tornava a l’escenari com un bumerang.
Un poema, Versos del testament, que vaig traduir per encàrrec de Xavier Albertí per al seu inoblidable espectacle PPP, comença: "Cal ser molt fort per a estimar la solitud…" Pasolini era un home sol que estimava la seva solitud. Una solitud profunda, de l'ànima, on es generava la seva poesia, ja fos en versos, teatre o cinema. Aquesta solitud de l'ànima no li va impedir tenir amics. Sobretot va ser amic d'Alberto Moravia i de Dacia Maraini, amb qui es va construir una casa doble a les dunes de Sabaudia. I d'Elsa Morante. La llista dels seus amics és enorme. Bertolucci, que li va fer d’ajudant de direcció d’Accattone, Fellini, Bolognini, Maselli, tots els directors que comptaven alguna cosa al seu temps. I els actors: Maria Callas, amb qui va tenir una relació d’amistat amorosa, per dir-ho d’alguna manera; Silvana Mangano, la mare de Teorema; Anna Magnani, la protagonista de Mamma Roma… I els nois: Franco Citti i sobretot Ninetto Davoli, que va ser molt més que un amic. Durant nou anys van estar junts i quan Davoli li va dir que es casava, Pasolini va tenir una enorme depressió.
Davant dels canvis de la societat, corrompuda pel consumisme, va dir que no es tractava pas d'un canvi generacional, sinó d'un canvi antropològic… Ara hi hem arribat. Era un profeta.
