14/02/2021

Passar pàgina

4 min
Passar pàgina
Disponible en:

La campanya electoral que el Sr. Salvador Illa va desenvolupar fins divendres es va basar en el plantejament de “passar pàgina”, és a dir, oblidar el passat i pensar en el futur.

És paral·lel a allò que va proposar el president Pedro Sánchez per guanyar la moció de censura. Mirar endavant i oblidar el passat sempre és positiu. Llavors va funcionar perquè tothom podia partir del mateix punt.

A Catalunya, però, aquest plantejament és més difícil. ¿Com passen pàgina els que són a l’exili, els que són a la presó, els que estan pendents de judici?

Perquè aquest principi funcioni, se’ls ha de trobar una solució.

No és igual oblidar allò que ja ha estat fet i no té remei que oblidar allò que és encara present, té efecte i continua viu.

Una persona es desinfecta les mans abans de votar a l'IES Viladomat, de Barcelona

Quan el Sr. Illa es presenta com un missatger d’una nova època, ha de permetre i fer possible que tothom “passi pàgina” podent oblidar el passat perquè està tancat, perquè està tancat per a tots.

Quan una acció o omissió del passat ha tingut efectes negatius, però ara ja no hi ha res a fer-hi, es pot triar entre viure amb la rancúnia del passat pel greuge sofert o oblidar-lo. És millor oblidar perquè a qui més perjudica la rancúnia és a qui la practica. Però, mentre el dany és viu i es pateix, passar pàgina és impossible precisament perquè el dany subsisteix.

És per això que l’arribada d’un nou candidat com el Sr. Illa, que coneix Catalunya però ara mateix hi torna després d’una temporada fora, que és capaç i té experiència, perd força si no es preveuen mesures perquè el seu missatge, “passar pàgina”, sigui efectiu i creïble. El partit que el presenta no el pot condemnar a la incoherència del seu missatge.

L’elector troba difícil d’oblidar la falta de solidesa. “Comencem una nova època, però no tancarem la passada”. El missatge d’oblidar el passat, de criticar la manca d’un govern efectiu, de prometre i plantejar una nova època, perd força, molta, si no s’és coherent; en aquest cas, si el missatge no va acompanyat d’un indult per a tots aquells que continuen patint la repressió. Hi ha més coses, segur, però aquesta és cabdal.

¿Estem segurs que el que convé al país és prometre no pactar amb el PSC, uns, i prometre no pactar amb l’independentisme, els altres?

Catalunya té ciutadans independentistes i ciutadans que no ho són. Si es vol ser president s’ha de comptar amb tots dos grups perquè tots dos formen part del país. Només qui ho entengui i ho practiqui pot ser president de tots i no només de la meitat. És una realitat que s’acabarà imposant perquè és inevitable.

És bo que sigui així: els candidats han hagut de fer campanya i marcar perfil. Ara toca fer govern i servir el país. ¿Com es fa això des de l’exclusió? Hi ha dues línies de pensament. Els partits unionistes advoquen per concentrar-se en la millora de la gestió, governar millor. Els independentistes en aconseguir més recursos per poder-ho fer. És l’ou i la gallina, discutir-ho és perdre el temps: tots dos elements són importants i necessaris. La qüestió és què és més urgent. Hume, un empirista escocès que va intentar trobar les arrels del bé moral, conclou: “El cas és el mateix amb la capacitat de judici i la intel·ligència (...) En si mateixes són indiferents respecte dels interessos de la societat, però porten al bé o al mal segons com siguin dirigits per aquelles altres capacitats i experiències”.

Com que passarà, com que l’exclusió esdevindrà políticament inviable i tòxica, com més aviat ho reconeguin i ho acceptin, millor, pel seu interès polític personal i pel del seu partit. La condició d’uns i altres per fer-ho hauria de ser l’indult.

L’indult és una potestat del consell de ministres. No és esborrar el passat, és perdonar-lo. És conegut els que uns i altres volen: l’amnistia, uns, i el compliment integral de les penes, els altres. Però l’indult és el camí del mig, i per això no agrada del tot a ningú, i per això mateix és útil.

Que el Tribunal Suprem no hagi fet arribar l’informe preceptiu no pot ser una excusa. El poder judicial és independent i té el dret i l’obligació de fer un informe al govern d’Espanya, i el govern d’Espanya ha de decidir amb llibertat perquè l’informe no és vinculant. Retardar-ho com s’està fent és utilitzar la legalitat vigent en benefici d’una determinada opció política. I aquesta legalitat és la que tots hem de complir, també els jutges. Cal que tothom faci la feina, permetin-me dir-ho amb paraules grosses, pel bé de Catalunya i pel bé d’Espanya.

Hi ha tantes coses importants que s’han de fer i que no es poden perdre... Vacunar la població i acabar amb la pandèmia, programes europeus per millorar l’economia, pactar el pressupost de la Generalitat cada any i no un de cada tres, millorar la inversió en R+D més enllà del 2,5% del PIB, incrementar el pressupost en salut i ensenyament, acabar amb la invasió dels cossos de l’Estat a la política, defensar la llengua i la cultura catalanes, millorar les infrastructures, reduir el dèficit català per pagar la major despesa pública que reclamen tots els partits sense excepció... i tantes coses més. No hi ha temps a perdre. Gens.

stats