Sempre hem sentit a dir que a Barcelona no es pot construir més. D’una banda, el Besòs i el Llobregat; de l’altra, Collserola i el mar Mediterrani. Un exemple claríssim de la llei de l’oferta i la demanda que s’explica a qualsevol primer curs d’economia: cada vegada més gent vol viure a la ciutat, però no hi ha sòl per edificar. Però no és únicament Barcelona. Ni només la pressió turística o els pisos d’Airbnb. El problema és més profund: no tenim prou habitatges disponibles i cada cop són més cars.
De totes les compravendes d’habitatges lliures que es fan a Catalunya, més del 90% són de segona mà. I per uns preus de mitjana que només superen Euskadi, Madrid i, per descomptat, les Balears. A diferència, però, d’altres regions, els preus aquí encara no han arribat als nivells previs a l’explosió de la bombolla immobiliària. Tenim preus més alts i més volàtils que la mitjana espanyola. I la construcció d’obra nova, malgrat remuntar lleugerament, encara està molt lluny de les necessitats del mercat.
Al mateix temps, el nombre de famílies no ha parat de créixer. La immigració hi té un paper clau, però també les noves formes de convivència: les separacions que generen llars noves o les persones joves que voldrien independitzar-se però que topen amb uns preus als quals els seus ingressos i la falta d’estalvi no els permeten accedir. Tot això en un moment en què la població a Catalunya es troba en màxims històrics i la demanda estrangera es concentra amb força en determinades zones.
El resultat és un mercat amb una demanda que no afluixa i una oferta extraordinàriament rígida. Un tsunami cada cop més gran contra uns dics de contenció cada cop més febles. No es tracta de tornar als ritmes desbocats de construcció de la bombolla, però és evident que mentre no s’incrementi el parc d’habitatge disponible serà molt difícil revertir la dinàmica actual. Mesures com els ajuts al lloguer o els controls de preus poden alleujar puntualment la situació de determinats col·lectius, però no ataquen l’arrel del problema. Sense més habitatge, el desequilibri entre el que s’ofereix i el que es demana continuarà tensionant el mercat.
En els pròxims anys és probable que els preus de l’habitatge continuïn pujant, encara que sigui de manera més moderada i amb diferències segons el territori. El context monetari juga ara a favor: els tipus d’interès més baixos generen un entorn una mica més favorable per a qui vol comprar, i això pot donar cert aire al mercat. Però, al mateix temps, la demanda continua sent molt forta –tant interna com de compradors estrangers– i això fa difícil pensar en una baixada generalitzada. En tot cas, el que pot passar és que les pujades perdin velocitat, no pas que desapareguin.
I és que una característica estructural del nostre país és que, qui pot, inverteix en totxo. L’habitatge s’ha convertit en refugi d’estalvi i d’inversió, però això estreny encara més la porta d’entrada per a moltes llars. Entre els joves, més de la meitat necessiten l’ajuda de la família per pagar el lloguer o la hipoteca; sense aquesta xarxa, l’accés és impossible. El resultat és una fractura patrimonial: heretar –o no– un pis marcarà la desigualtat de la dècada vinent. No només no construïm prou, sinó que tampoc generem l’habitatge que realment necessiten les famílies: accessible, assequible i pensat per viure-hi. Mentre no hi hagi habitatge suficient, el somni de tenir una llar seguirà sent un privilegi.
