La pau i el premi (1973)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) a 'La Vanguardia' (14-XI-1973). Traducció pròpia. Concorren en aquest article circumstàncies significatives. Fa mig segle, Saladrigas, escriptor i crític literari, va contraposar en aquest text la humanitat de Pau Casals (el Vendrell, 1876-Puerto Rico, 1973), traspassat feia llavors vint dies, amb la iniquitat d’Henry Kissinger (Baviera, 1923-Connecticut, 2023), mort ara fa vint dies.
En el curs dels últims dies s’ha dit i s’ha llegit, arran de la mort de Pau Casals, que el seu violoncel venia a ser alguna cosa així com el símbol de la pau. La frase em sembla no tan sols bonica, sinó que reflecteix amb fidelitat l’actitud que va mantenir el gran músic al llarg de tota la seva dilatada vida, davant un món en crisi que pràcticament no ha cessat de patrocinar guerres i conflictes violents dels més variats calibres. [...] Tal com es desenvolupen els esdeveniments, era literalment impossible que les notes d’El cant dels ocells, o de la Novena de Beethoven, poguessin fer el miracle d’emmudir l’estrèpit dels canons, i d’inculcar en els seus responsables la convicció que atemptaven criminalment contra la dignitat i la supervivència de la humanitat. [...] La música d’El Pessebre, que du en les seves notes el vell missatge de la pau bíblica, sembla afeblir-se, agonitzar, tristament buidada pel toc de campanes cridant a les armes. I mentre seguim parlant de pau a tots els nivells i cada cop amb major intensitat preval la impressió que la paraula revesteix caràcters de tòpic i que ja són pocs aquells que coneixen el seu vertader significat i creuen en la possibilitat de la seva transcripció real, s’escampa la notícia que un jurat noruec ha decidit atorgar el Premi Nobel de la Pau (“amb majúscules”) a Mr. Henry A. Kissinger, antic conseller especial del president Nixon i actual secretari d’Estat nord-americà, i a Le Duc Tho, delegat del Vietnam del Nord a les negociacions de pau de París, “per la seva habilitat —explica l’acta de concessió— per evitar la desconfiança i crear el respecte mutu necessari”. Més tard, Le Duc Tho ha dirigit una carta a la senyora Aase Lionaes, presidenta del Comitè del Premi Nobel de la Pau, al Parlament noruec, comunicant-li que “ell no podia acceptar el guardó pel fet que encara no s’ha pogut assolir la pau al Vietnam”. [...] Le Duc Tho ha renunciat al Nobel. Kissinger l’ha acceptat amb “orgull, satisfacció i agraïment”. Al Pròxim Orient i al Sud-est asiàtic les bombes han dictat les seves lleis i han imposat la seva dialèctica com a únic llenguatge vàlid. El cant dels ocells, El Pessebre són amb prou feines un murmuri compost per notes d’una bellesa commovedora, una besllum poètica indesxifrable que es debilita, es debilita fins a fondre’s en un silenci d’angoixa. La pau segueix callant, avergonyida. “Et j’aurai peut-être tout perdu en arrivant”
