16/11/2019

Pedro Sánchez, la víctima

4 min

No ho havíem entès bé. Pedro Sánchez és la víctima camaleònica per antonomàsia. Tothom sempre està contra ell, encara que mudi de pell ideològica a cada gir estratègic. ¿O potser muda de pell no per trobar nous socis sinó nous enemics? Primer va ser víctima dels barons i la vella guàrdia del PSOE. Aquell heroisme victimista, de jove socialista impol·lut, el va acabar catapultant a la secretaria general del partit: n’havia de ser el renovador generacional i ideològic, també des del punt de vista de l’acceptació de la plurinacionalitat. Fa quatre dies, d’allò, però que lluny que queda, oi?

Després va ser la víctima del setge d’una dreta rabiosa i embravida que va convertir la derrota de Rajoy a la moció de censura en una deriva radical cap al nacionalisme més exaltat: Sánchez havia comès el pecat mortal d’acceptar els vots independentistes per accedir a la Moncloa. A continuació, esclar, va ser l’ase dels cops de tots, va caure en una soledat parlamentària en realitat perfectament calculada. Què n’hauria tret d’aquell batibull de socis massa esquerranosos i massa catalans? Ja li anava bé seguir com a víctima incompresa. Buscava un govern breu i efectista per convocar unes eleccions en les quals s’imposaria com a salvador de la pàtria.

I, efectivament, es va imposar, però no prou. La pàtria se li resistia. Si no va fer el govern després de la seva victòria del 28-A va ser per la manca de generositat de Rivera i Casado, i per les exagerades pretensions d’Iglesias. Ningú no entenia l’heroi de l’Espanya una, centrista (i centralista) i lliure. Pobre aprenent d’estadista. Ell, ves per on, no en va tenir cap culpa. Això mai. I un cop més, sense desitjar-ho, es va veure forçat a convocar uns altres comicis en els quals, ai i uix!, la ultradreta s’ha situat com a tercera força parlamentària d’Espanya, de la qual cosa -que ningú no en dubti- Sánchez no en té ni la més mínima responsabilitat, tot és culpa dels independentistes, que es passen el temps mirant de desprestigiar la justícia i la democràcia espanyoles, i que es mostren obstinadament tossuts a no desaparèixer, que és el que haurien de fer pel bé d’Espanya (i de Catalunya). L’independentisme hauria d’acceptar la pròpia derrota. Però no.

Ara tocaria que aquests catalans obnubilats, amb els líders empresonats o a l’exili, amb la seva gent descontrolada al carrer, que governen barallats a casa seva, s’abstinguessin amablement perquè ell pogués ser president d’Espanya, que és el que de debò compta. Haurien d’entendre que si s’hi neguen, es veurà obligat a fer una oferta al PP, cosa que no vol, però si no té més remei... Si els irresponsables independentistes no li donen la investidura gratis, si s’obstinen a reclamar una taula de diàleg polític, si pretenen obtenir garanties que no es tocarà ni l’escola catalana ni TV3 ni els Mossos, si demanen uns pressupostos que corregeixin l’endèmic dèficit fiscal (que es tradueix en dèficit social) i d’inversions, si gosen posar sobre la taula de negociació (o sota la taula) l’amnistia dels presos... Si plantegen, en fi, una negociació seriosa i ambiciosa, no ens hauria d’estranyar que Sánchez s’instal·lés un cop més en el victimisme d’estat per justificar l’enèsim canvi de rumb.

O potser no. ¿I si aquesta vegada fa un cop de cap? ¿I si en lloc de seguir practicant el frívol joc del poder, fa de la necessitat (de suports) virtut i assumeix la responsabilitat històrica de contribuir a posar les bases d’una solució per a l’endèmic plet català? ¿Serà capaç de renunciar al fàcil paper de víctima a què ens té acostumats? ¿Tindrà l’audàcia de frenar l’Espanya ultra i obrir pas a l’Espanya plural i social? ¿Serà prou valent per liderar una segona Transició? Francament, en tinc seriosos dubtes. Tant de bo m’equivoqui i s’obri una nova etapa.

stats