Pegasus, vergonya màxima
El, diguem-ne, gir de guió amb què s'ha despenjat el govern d'Espanya per intentar escapolir-se de l'escàndol de l'espionatge a independentistes (sortir, de sobte, dient que ells també han estat espiats; concretament, quines casualitats, la ministra Robles i el president Sánchez, que eren els més directament socarrats per l'afer) és tan groller i d'una categoria tan baixa que fa sentir vergonya aliena. Evidentment es tracta de capgirar els rols i mirar de fer passar l'agressor per víctima, com té per costum el nacionalisme espanyol d'estat. Fins ara, tal vegada l'exemple més cru i descarnat d'aquesta manera de fer va ser reconvertir els agents de policia que van perpetrar les càrregues policials de l'1-O en víctimes de “l'odi” de les hordes independentistes embogides. Ara hi podem afegir, com a cas particularment viscós, aquesta barroera tàctica de fer passar els espions per espiats, a la manera de l'alumne que fa bullying a un altre i que, quan es veu acorralat, diu que és culpa del qui ha rebut.
Aquests dies tornen a adquirir plena vigència les paraules del difunt Rubalcaba, quan va advertir que l'estat espanyol “pagaria el cost” d'aturar l'independentisme. Pel que es veu, aquest cost inclou l'erosió de la pròpia credibilitat i, si és necessari, el ridícul i el desprestigi davant de la comunitat internacional: el que sigui, abans de concedir que l'independentisme català pugui tenir raó en cap de les seves denúncies. Primer, la versió oficial (deixada anar per una ofuscada ministra Robles al Congrés) era justificar l'espionatge “davant d'algú que declara la independència”; passa el cap de setmana i, alehop, resulta que el govern d'Espanya també ha estat espiat i aleshores sí que l'espionatge és inacceptable.
El pitjor de les mentides d'estat és que són molt difícils de demostrar, per evidents i clamoroses que siguin. Aquest és just el cas que ens ocupa: la versió que ha posat damunt la taula el govern d'Espanya és, clarament, una mentida, que no fa més que agreujar allò que de per si ja era molt greu, però que costarà de desemmascarar. És l'embolica que fa fort, el principi del “I tu més”, el ventilador de porqueria que ho empastifa tot a fi de fer que tot sigui indistingible. Davant de les democràcies avançades entre les quals Espanya aspira a comptar-se (sense cap èxit, com es veu), és una altra exhibició de l'Espanya de la pandereta, amb reis que fugen a dictadures criminals amb les butxaques plenes i jutges que empresonen líders cívics i polítics opositors. És, també, una demostració de nervis: si es demostra, com comentava aquest dilluns l'advocat Benet Salellas a Catalunya Ràdio, que es va espiar els presos polítics abans o durant el judici al Tribunal Suprem, les conseqüències jurídiques haurien de ser importants. Pel que fa a les conseqüències polítiques, el govern d'Espanya ha aconseguit avui empitjorar allò que ja estava prou malament. Per a qualsevol ciutadà amb un mínim de respecte per la democràcia, l'espectacle causa, repetim-ho, estupor i vergonya.
