07/12/2020

Per què tornàvem cada estiu

3 min
Manifestació a la plaça Sant Jaume en rebuig a la decisió de l'Audència de Navarra de deixar en llibertat provisional als membres de 'la Manada'

Història.

Si comenteu aquesta notícia amb algú del vostre voltant, ara mateix, veureu que la primera reacció sempre és de riure. Com el riure nerviós davant l'insondable, davant l'elefant rosa al mig de la sala. En el món de les violències soterrades, el món de vides narcotitzades, que les dones es defensin és desconcertant, ofensiu, groller. Se'ns pot matar i se'ns mata, se'ns pot violar i se'ns viola, però nosaltres som abocades a dialogar amb exquisidesa, a respondre amb comprensió. No hi ha dubte que si desmuntar la masculinitat, això tan de moda, és que els homes sàpiguen plorar, desmuntar la feminitat és que nosaltres recuperem el dret i l'ús de la violència.

L'autodefensa, però, li va suposar a Lorena Gallo un judici horrorós i un risc de condemna de vint anys malgrat que el marit no va morir, ni tan sols ho va fer el penis: va ser retrobat entre els arbustos, portat com a relíquia a l'hospital i reimplantat al cos de l'home que va tenir, gràcies a tot plegat, una fructífera carrera al món del porno. John Wayne Bobbitt, busqueu-lo.

L'imaginari de la violació és l'imaginari de la indefensió mateixa i de la construcció del gènere de la modernitat urbana, el gènere burgès. No l'anomeno binari, que ho és, per tal d'evitar que la forma amagui, com fa sempre, el seu origen de classe. L'imaginari de la violació, al mateix temps que denuncia, ens disciplina, ens alliçona en la por i exculpa els homes: el violador és anònim, exogen i monstruós. No humà i, per tant, no home. El violador mai no es representa com un ciutadà qualsevol amb vincles, afectes, bondats, relacions socials i misèries quotidianes. Mai no l'imaginem ni el narrem com a pare, com a fill, com a mestre, com a conductor d'autobusos responsable i puntual o com a professor d'universitat diligent i ah... tan culte ell… I és per això que no aconseguim assenyalar els homes violadors, perquè en tant que homes socials, estan protegits per la mateixa societat que els ha creat i criat, i que no pot concebre el monstre com a propi. El violador només és acceptable com a home si és l'altre home, un home a qui afegir un adjectiu que expliqui la monstruositat: l'home boig, l'home estranger, l'home pobre. Un home que amenaça els altres homes i que els exculpa.

L'imaginari de la violació també mostra la víctima com a indefensa, abans, durant i després la violació. I ens disciplina a callar i posar l'altra galta.

La violació només aconsegueix denúncia unànime si no és una violació. Si és en abstracte, en hipotètic. Però quan s’encarna, quan el monstre té nom i la víctima l'assenyala, tot esclata. I com en un partit de futbol qualsevol, les opinions es divideixen: ¿és ell culpable o, atenció, la víctima està mentint? I per grotesc que sembli, sempre és més fàcil pensar que una víctima que no ho sembla és criminal que no pas acceptar que un homenet qualsevol és un monstre.

Per què tornaves cada estiu és una pregunta que ha hagut de respondre la Belen López Peiró infinitat de vegades des que va denunciar que el seu oncle, policia, la violava. I és el títol del llibre que recull la narració de tot allò que va succeir des que va denunciar. El relat dels silencis, les amenaces, els judicis, les sospites cap a ella, en un llibre que acaba de sortir a Catalunya, per fi, procedent de l’Argentina. En la meva opinió, el relat definitiu.

"Per què hi tornaves?" és la pregunta que ha de sentir tota supervivent que no accepta la condició essencial de víctima. Que aixeca el cap i aixeca la veu. Sense victimari i sense víctima, no hi ha crim. I la societat torna, de nou, a la fantasia reconfortant que tot està bé.