Ara que arriba Sant Jordi i s'hauran de prendre moltes decisions sobre la llengua dels llibres que regalarem, és un bon moment per tornar a obrir el debat carregós sobre allò que, en el seu moment, Ada Colau va anomenar "el rotllo fiscalitzador del català". Podem dir que l'únic llegat positiu del Procés és que estem perdent la por a polititzar la llengua. Naturalment, això no és mèrit dels partits i les associacions que van liderar la cosa, sinó una resposta als seus fracassos. Després de dècades de deixadesa i enganys amb la immersió i d'un sobiranisme que es va menjar amb patates el cavall de Troia mental del cosmopolitisme espanyol (noti's l'oxímoron) segons el qual parlar d'identitat i llengua és antic, perillós i contraproduent, ara resulta que el català es troba en perill.
Però una identitat i una llengua no són ni una distinció folklòrica entranyable que cal protegir com un animaló exòtic ni les orelleres de burro essencialistes d'una tribu: una identitat i una llengua són sobretot la continuïtat de la història d'un grup de persones. I això vol dir que són eines útils i políticament fonamentals, perquè si a Catalunya no coneixes ni participes de la conversa catalana, estàs indefens davant la resta de poders del món que són perfectament conscients de la seva identitat i fan polítiques perquè li vagi millor que a la teva. Per revertir injustícies les dones van necessitar reconèixer-se com a dones, els treballadors com a treballadors, i els negres com a negres, mentre els qui els oprimien els deien que no calia, que tot era universal i neutral. Sant Jordi és un gran dia per recordar que la llengua catalana és la clau per accedir a les històries que t'arrelen i apoderen en aquest tros de terra que anomenem Catalunya.
El problema és que polititzar la llengua és una expressió que ara mateix sona malament, pensem que parlar explícitament del conflicte posarà de cul la majoria de catalans que no tenen el català com a llengua materna, i que l'alternativa és tractar la llengua com un mal que no vol soroll. Però és justament quan una causa es troba en hores baixes que cal recordar el sentit de polititzar. Tal com explica la història dels moviments socials i la ciència política que s'ha fet al respecte, els canvis polítics importants no s'han aconseguit mai a través del consens, sinó de la denúncia i la tensió. El consens està molt bé i és desitjable, però és la medalla que es pengen els polítics que arriben al final d'un procés de conflicte que acostuma a ser llarg i dur. És només perquè algú assenyala una injustícia que passava còmodament desapercebuda que es poden començar a redreçar les coses. Això no vol dir que seleccionar la demanda, com es comunica, o quan convé estrènyer i quan relaxar, no siguin factors importants. Però el cas del català és un exemple obvi que mirar cap a una altra banda és part del problema. I a la inversa: gràcies a una campanya de polarització com la que va fer Ciutadans, l'anticatalanisme i el desig de genocidi lingüístic es van activar i cohesionar mentre el costat català continuava sense confrontar la qüestió amb un discurs propi, clar i valent.
Durant el Procés corrien molt certes teories sobre els moviments socials. Penso en obres com ara el Manual de desobediència civil (Saldonar), la gràcia de les quals és que, en lloc de recomanar maneres de fer des de la reflexió abstracta, partien d'una anàlisi històrica detallada de casos que demostraven que el compromís amb la polarització no és una qüestió de fe, sinó que la mobilització, fins i tot en contextos difícils, ha aconseguit canvis importants. Des de les sufragistes fins als drets civils als EUA, passant pel dret al matrimoni homosexual o la seguretat social, denunciar discriminacions que en el principi poden semblar poc populars fa créixer una consciència que a llarg termini porta a la victòria. Una causa realment transformadora no pot ser mainstream des del principi, i un moviment social ha d'acceptar que alçar la veu activarà un cert nombre de gent en contra i no tot seran flors i violes.
A Catalunya el català ara mateix és una llengua minoritzada i és normal que assenyalar les injustícies lingüístiques i demanar que canviïn les coses faci una barreja de por i vertigen. Però la polarització és natural, les societats estan dividies sobre moltes qüestions, i el gran focus de la por a polititzar prové del joc d'interessos dels polítics professionals, mentre que la història ens diu que una certa capacitat per assumir la tensió i mantenir-nos ferms és el que acaba canviant les coses. "Polititzar la llengua" ha de ser una expressió que cada cop ens soni més natural i bona.
