El periodisme després d'Elon Musk
El que pugui fer o deixar de fer en les properes hores un personatge com l'empresari d'origen sud-africà Elon Musk (no es va fer nord-americà fins al 2002) resulta imprevisible. Mentre escric aquesta frase potser ja s'ha venut Twitter, o potser ha fet una ampliació de capital, o potser ha acomiadat tota la plantilla, o potser ha contractat de cop 10.000 empleats nous. Sembla que una part de l'èxit empresarial d'aquest home són els cops d'efecte acompanyats d'alguna jugada truculenta. L'any 2001, per exemple, va crear Mars Oasis, una mena d'hivernacle per poder practicar l'agricultura a Mart. Des del primer minut, la idea de conrear naps i cols en aquell planeta hostil va ser percebuda pels entesos com una simpàtica aixecada de camisa destinada a la promoció d'altres projectes espacials posteriors. Després va venir l'aventura Tesla, etc. Ara Musk té entre mans el dilema de redimensionar Twitter, o fins i tot, segons com li vagin les coses, de liquidar-lo tal com el coneixem avui. Fidel al seu estil, les seves pretensions no estan gens clares i molt probablement som davant d'algun joc de mans sobreactuat, marca de la casa. En tot cas, el que li pugui passar a aquesta xarxa social tindrà efectes més o menys immediats en el flux informatiu mundial. Penso en els aproximadament 330 milions d'usuaris actius, però sobretot en l'ús que en fa ara mateix el periodisme professional. És aquest punt el que m'interessa més.
La promiscuïtat del periodisme amb les xarxes socials en general, i amb Twitter en particular, és perfectament explicable i, d'alguna manera, també inevitable, si més no en les actuals circumstàncies. Això no vol dir, tanmateix, que el seu ús sigui l'adequat. Al punt 1 de l’annex B del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya (última versió de novembre del 2016) hi llegim: “Han de sentir-se incumbits per aquestes normes [les de l'esmentat codi] aquelles persones que aboquin informació online de forma individual i que puguin ser reconegudes com a professionals del periodisme [...]. Aquest annex de bones pràctiques de la informació a internet també afecta els periodistes que mantenen blogs personals o participen en xarxes socials des d’un rol de caràcter explícitament professional”. És evident que hi ha professionals que respecten escrupolosament aquesta norma, d'altres que no tant i d'altres que... no gens. Cal dir noms? Jo crec que no, precisament perquè es tracta d'un fet públic i visible. Sigui com sigui, aquesta disfunció no és de cap manera innòcua. La incontinència verbal, l'afany de protagonisme o la pretensió d'estar descobrint permanentment la sopa d'all a còpia d'ocurrències erràtiques han erosionat la credibilitat d'alguns professionals i, per descomptat, dels mitjans on exerceixen la seva activitat. ¿Pot un periodista professional ser usuari de Twitter? Naturalment que sí. ¿Pot un periodista professional actuar a Twitter com si durant uns curts períodes de temps deixés de ser-ho, com si fos un usuari més? Per descomptat que no. Això és el que deixa ben clar el codi deontològic de la professió.
Les coses que grinyolen en relació a les xarxes socials no acaben pas aquí. Cada cop és més freqüent, per exemple, l'ús del subjecte plural imaginari "les xarxes". "Les xarxes critiquen...", "Les xarxes es mostren a favor de...", "Les xarxes reaccionen contra..." No deixa de ser una transposició del concepte opinió pública, que per la seva banda sovint és una transposició del vell concepte premodern poble. El caràcter imaginari d'aquest fals subjecte col·lectiu es fa palès quan a partir d'un mateix fet o referent "les xarxes" s'interpreten de manera totalment diferent segons el biaix ideològic del mitjà. Uns entenen que el bon poble que s'expressa a través de "les xarxes" vol no-sé-què, i els altres que vol just el contrari (només és qüestió de triar una plataforma o una altra segons convingui). Tampoc sembla gaire professional –més aviat gens– fer-se ressò de l'ocurrència improvisada qui sap en quines circumstàncies d'algun personatge popular i elevar-la després a la categoria de gran notícia. Ni tractar una gracieta o un mem com si fos un "fet" que corrobora o desmenteix alguna cosa. La llista podria ser tan llarga!
La desaparició de Twitter o d'altres xarxes socials no canviaria de ben segur totes aquestes inèrcies, però probablement sí que les suavitzaria. És en aquest sentit que els incerts canvis d'estat d'ànim d'Elon Musk poden corregir tendències que s'han anat mostrant nefastes i que, a més a més, han tingut traduccions polítiques inquietants.
