Pernil i marisc
Me'n guardaré de dir res sobre l'afer Negreira, sigui el que sigui: es tracta de futbol, una forma de teologia només apta per a iniciats i creients, en la qual el que puguem dir els llecs i els descreguts no tan sols no té cap interès sinó que tampoc mereix respecte. És més, evito escrupolosament entrar en contacte amb la informació i l'opinió sobre el futbol d'alta competició, que, vist des de fora i de lluny, s'assembla una mica a un circ de vividors, pocavergonyes i idiotes obscenament enriquits, convençuts d'haver vingut a aquest món a satisfer els seus capricis, començant pels sexuals i continuant per la resta. Dic que s'assembla a tot això, però què sé jo. Segur que m'equivoco.
Em va cridar l'atenció, però, un titular de Martí Molina en aquest diari, i que fa així: “Pernils, entrades i mariscades: així invertia Negreira els diners que cobrava del Barça”. D'entrada, em va recordar les paraules famoses d'un altre futbolista, el britànic George Best, que, quan es va veure arruïnat i algú li va demanar què n'havia fet de la fortuna que havia guanyat al futbol, va respondre: “La meitat l'he invertida en borratxeres i bordells, i l'altra meitat l'he malgastada”. Però també em va fer pensar en altres àmbits no tan allunyats del futbol com pugui semblar a primer cop d'ull. Per exemple, la política.
El submon dels polítics corruptes té en comú amb el dels àrbitres i els jugadors de futbol la fascinació pel pernil i el marisc. També per la prostitució, per descomptat. Tot i que en el titular esmentat no hi constava, sí que ho feia en altres escàndols protagonitzats per futbolistes: fa poc, a compte del cas Dani Alves, que tracta d'una violació, un periodista esportiu parlava dels temps en què els cossos de seguretat del Barça exercien el paper del “senyor Llop” de Pulp fiction: és a dir, recorrien els clubs i les discoteques per pagar i disfressar els excessos comesos pels jugadors en els reservats. Em va venir al cap el cas recent d'aquest tito Berni, un diputat socialista canari que establia corrupteles amb empresaris i les celebrava, oh sorpresa, amb pernil Joselito, plates de marisc i farres amb prostitutes. O el número dos del ministeri de l'Interior en temps de Jorge Fernández Díaz, Francisco Martínez, que oferia sopars regats amb botelles de Vega Sicilia al president de l'Audiència Nacional, José Ramón Navarro, a canvi d'informació privilegiada sobre la seva imputació, oh sorpresa encara més gran, en el cas Kitchen, un afer de corrupció. O les orgies amb prostitutes (i pernil i marisc i vi) que la trama Gürtel, del PP, oferia a polítics madrilenys en un local de la Nucia, a Alacant. La pel·lícula El reino, del director Rodrigo Sorogoyen, recrea bé aquest ambient en què una visió infantil i primària de la vida s'empalta amb la perversitat adulta.
El poder entès com a acumulació de diners per fer el que un vulgui, i resulta que el que es vol és engatar-se i fornicar, i atipar-se de marisc i pernil del bo. El grau zero de la vida moral, del qual no s'ha mogut bona part de la ciutadania.
