Aquest ha estat un estiu calent, amb múltiples incendis racistes. Les protestes —o fins i tot agressions— contra centres de menors i migrants s'han multiplicat arreu de l'estat espanyol. El que més va transcendir va ser l'ocorregut a Torre Pacheco, però també s'han produït atacs contra centres de menors a Vallirana —amb còctels Molotov— i a Marcilla (Navarra), disturbis a Piera —on al maig també es van llançar artefactes incendiaris—, a Alcalá de Henares (Madrid) i a Sabadell, i persecucions a Hernani (Guipúscoa). A Sant Sebastià s'han organitzat "caceres" de persones magrebines i africanes a través d'un grup de Telegram. Aquests són només alguns dels casos. Ens situem així en la línia d'Europa, que fa temps que està immersa en una crisi de vigilantisme i on l'augment de la violència contra els migrants, i sobretot contra els menors magrebins, sembla imparable.
Malgrat el que diguin des del Govern, aquests actes no són els primers a Catalunya ni a la resta de l'Estat. En realitat, com un insidiós degoteig, es van reproduint des de principis de la dècada dels 2000, encara que han escalat des de finals de la primera dècada, coincidint amb l'emergència electoral i mediàtica de les extremes dretes. Només el 2019 es van produir atacs a centres de menors a Canet de Mar, Rubí, Castelldefels i el Masnou —on va haver-hi ferits—. En aquest darrer cas, un dels encausats és Jordi de la Fuente, que està al capdavant del sindicat de Vox, Solidaridad, i avui és membre de la Diputació de Barcelona. De la Fuente prové del grup neonazi Moviment Social Republicà i serveix de constatació que, encara que des d'alguns mitjans s'intenta fer passar aquestes mobilitzacions com a “ciutadanes”, moltes estan impulsades per ultres envalentits per l'ambient general de creixement i legitimació dels discursos racistes. L'extrema dreta movimentista s'està començant a organitzar i té una presència creixent a Catalunya.
A més d'aquests piròmans del racisme, els atacs estan impulsats pels discursos que criminalitzen els migrants, sobretot els menors magrebins, avui convertits en l'eix d'una confrontació entre comunitats que intenten desentendre's del seu deure d'acollida. Ningú els vol. Els bons ciutadans accelerem el pas quan els veiem pel carrer.
Les narratives que consoliden aquestes pors inunden les nostres pantalles. Parlen d'ocupació i de multireincidència, i fins i tot els representen com a agressors sexuals i amenaces per a “la nostra forma de vida” o la nostra cultura —la preservació de la llengua catalana comença a ser utilitzada com a excusa per legitimar un racisme “progressista”—. La crisi d'habitatge es desvia així com a crisi d'ocupació, de la qual es culpa els estrangers. La “multireincidència” serveix per associar migració i crim: el magrebí incorregible, que no vol treballar, incapaç “d'integrar-se” i que, per tant, ha de ser expulsat per preservar la puresa del cos social. En el moment que hi ha un rumor d'una agressió sexual, o un robatori, causada per un “moro”, l'engranatge posat en marxa per tota aquesta retòrica d'exclusió i de culpabilització de grups sencers s'activa. Només cal que algú encengui la metxa. I hi ha molta gent que hi està disposada.
Aquestes erupcions de violència racista no són episodis aïllats ni esclats espontanis "d'indignació ciutadana". Són l'expressió més crua d'un sistema que necessita fabricar enemics interns per desviar els malestars generats per les crisis múltiples que travessem. El "moro" s'ha convertit en la perfecta víctima propiciatòria. Aquesta figura representa el delinqüent, el migrant que "no s'integra", el qui, en definitiva, no vol subordinar-se pacíficament a la seva posició lligada als treballs més explotats. De manera que els esclats racistes serveixen per subjectar tots els migrants, allà on, potser, podria encendre's la metxa d'una contestació social de caràcter molt diferent. Així, l'odi al "moro" funciona com a advertència general per disciplinar la força de treball migrant, mentre ofereix a la resta un sentit de pertinença nacional com a compensació simbòlica. Per tant, mentre aquest racisme sigui útil per reforçar les jerarquies socials i gestionar les tensions socials en un moment de crisi latent, els atacs racistes continuaran. Els incendis racistes continuaran encenent-se, i sempre hi haurà algú disposat a bufar les flames per avivar-los.
