Pòquer d’asos: ¿els coneixeu?
No són influencers, no són cares populars. Tota la vida es van dedicar a llegir i escriure de manera incansable. És probable que si teniu menys de 30 anys no n’hagueu sentit a parlar. Però per entendre com som en aquest racó de món on es parla català, resulten essencials. Hi ha el cas de Joaquim Molas i Batllori, de qui ara es publiquen els dietaris, un autèntic monument de 900 pàgines. ¿Qui és conscient de la importància que va tenir com a estudiós i crític? Li devem la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Va marcar una època. Aquest volum dietarístic n’és la prova fefaent. La qüestió és si només s’empolsegarà en algunes biblioteques, tal com ell, fatalista i bon coneixedor del país, hauria temut. Molas era un intel·lectual temut i respectat, molt fumador, amb una mala llet entranyable, bonhomiosa. Curiós i tafaner de mena, era d’aquells erudits compromesos que va baixar al camp de batalla, es va arremangar, va treballar molt i va manar força. Va conformar un univers literari, va conformar la nostra identitat.
Hi ha l’altre Batllori -aquest de primer cognom-, l’historiador i jesuïta Miquel Batllori, mort el 2003 als 93 anys. Pulcre, irònic, absolutament i cerimoniosament savi. ¿No el tenim gaire present, oi? Fa uns dies me’n parlava el seu deixeble i mà dreta Josep M. Benítez, també jesuïta. Em referia un episodi gens conegut: a la dècada dels 50, a Jaume Vicens Vives, uns anys més jove que Batllori, el franquisme li hauria ofert un ministeri. Vicens va demanar consell a Batllori: què faig? La resposta jesuítica va ser recordar-li el “Visca Macià, mori Cambó!” Va ser suficient. Vicens no va picar l’esquer de la dictadura. Batllori és un pou sense fons, inesgotable. No sé si hem arribat a entendre la rellevància que té: la identitat catalana no s’explica sense la seva àmplia mirada al passat europeu.
A qui segur que no s’ha fet justícia, ni gairebé gens de memòria, és al pare de l’antropologia catalana: Claudi Esteva Fabregat. El 2017, als 98 anys, la seva mort va passar sense pena ni glòria. Un desastre. Jo mateix me n’avergonyeixo. He recuperat un llibre que tinc a casa, escrit per ell a Jalisco el 2004, arran d’aquella edició de la Fira del Llibre de Guadalajara que va tenir la cultura catalana com a convidada: Claudi Esteva va voler explicar als mexicans què era Catalunya en un llibre de més de 400 pàgines, publicat pel prestigiós Fondo de Cultura Económica, La identidad catalana contemporánea. El va escriure als 86 anys. El vaig conèixer, ja gran, al seu pis de Barcelona, a tocar del Camp Nou -era molt del Barça- i de la universitat. De jove havia militat a les joventuts del PSUC i es va exiliar. A Mèxic, d’entrada va fer de tot, fins i tot de futbolista professional del Puebla. L’antropologia social i cultural catalana i espanyola l’hi deuen tot. Tot vol dir tot. Pioner incansable, va ser deixeble de Bosch Gimpera i Erich Fromm, el de Lapor a la llibertat. Sempre va ser un home molt lliure, Claudi Esteva, qualitat que va projectar al fet català. Va deixar una extensa obra. Però fora del gremi, algú el coneix? És (hauria de ser) un català universal.
L’amic i historiador Joan Pons Alzina em recorda un altre savi antropòleg oblidat: Josep Ramon Llobera, mort el 2010. Nascut a Cuba, fill d’exiliats, es va formar a Barcelona i a finals dels 70 va traslladar-se a Londres. Al tornar, va fundar l’Institut Català d’Antropologia amb Jesús Contreras i Eduard Delgado (també desaparegut). Nacionalisme i identitat a Europa van ser temes privilegiats en la seva recerca, amb el cas català com a referent. Va publicar força en anglès, català i castellà. Un altre universal.
Molas, Batllori, Esteva i Llobera. I tants altres. Som un país curiós: segreguem molt coneixement, però també grans dosis d’oblit. O pitjor, d’indiferència. De desconeixement.
