01/08/2020

El meu Prat de la Riba (1945)

2 min
El meu Prat de la Riba (1945)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsMolts m’han demanat una semblança d’en Prat, i si consento a escriure-la és perquè era un home d’una sola idea i tan persistent que va canviar poc en tota la seva vida. Per a en Prat les restauracions històriques de la primera generació catalanista no justificaven el nacionalisme polític. El que comptava era la voluntat i el pensament. En Prat tenia de Catalunya un concepte purament cerebral. Hereu de casa bona de Castellterçol, va viure sempre a Barcelona, però es va quedar a pagès tota la vida. Rebia amb calma intencionada desfetes i desenganys: perdre era com pedregades, estímul per tornar plantar. Quan els enemics i els amics -sobretot els amics- li feien una malifeta, somreia irònicament sabent que, a la fi, les gallines li pondrien. [...] La seva obsessió el mantenia solitari. Tot li era bo, si ajudava a establir el fet de Catalunya. Tot li era contrari, si retardava el seu establiment. [...] Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, en Prat ja era cap d’una minoria a la Diputació. Hi havia l’escamot provincial dels lerrouxistes, i la majoria amb el president, un senyor Sostres, a qui amb arts i manyes en Prat governava. Primer, en Prat només va ser vicepresident, com li tocava. Però el Sostres li va passar la vara i es va quedar ell de vicepresident. No sé qui és més d’admirar, si en Prat guanyant-se el respecte d’en Sostres o en Sostres reconeixent la superioritat d’en Prat. [...] Als enemics, els venia de nou, i acceptaven els seus projectes amb entusiasme. [...] Rarament els projectes s’originaven del mateix Prat. Poc imaginatiu, gens fantasiós. Escoltava a tots els qui se li acostaven. Un cop satisfet que ha havien dit el que havien de dir, els despatxava, i demanava parer als tècnics experimentats. Rarament l’inventor és home pràctic. Calia gent de l’ofici, i m’encarregava a mi de buscar-ne. Així es va servir d’en Terrades per als telèfons, de l’Esteve Sunyol per als ferrocarrils de Catalunya, d’en Fontserè i altres per als camins veïnals. [...] En Prat deia: “Quina sort! Tot està per fer!”. [...] L’únic home revolucionari de Catalunya, i diré de tota Espanya, en el que portem de segle, va ser en Prat. No per fer repúbliques des d’un balcó i tirar-les pel mateix balcó al cap de tres anys. No per fer lleis -papers mullats- i estatuts, sinó per bastir una estructura política amb els elements d’un país occidental: camins, telèfons, carrils, biblioteques, museus, escoles, beneficència, sanitat. Fer allò era fer obra revolucionària en els temps què vivíem. [...] Quan en Maura va aprovar la llei d’administració local, pensant només en Catalunya, en Prat tot seguit va aprofitar-se’n per fer una Mancomunitat de les quatre províncies. [...].

stats