Preparar-se per al decreixement turístic
En turisme toca, ara, decréixer. Si més no, respecte de les taxes de creixement anteriors. Veurem com la societat viu un procés d’aquestes característiques. Ho veurem des d'una disparitat de lectures: conservar el rècord de visitants any rere any serà decréixer? Esclar que des del punt de vista de mantenir la xifra, que ja seria una fita, això implicaria una taxa de creixement zero! Serà percebut com a decreixement registrar taxes de creixement inferiors a les del passat? Més d’allò mateix: ¿en taxes de creixement, però incrementades amb menys rapidesa que abans, es considerarà com un fracàs, tot i reportar augments absoluts de visitants? ¿Cal decréixer en termes absoluts o, simplement, bastaria substituir un tipus de turistes per un altre, considerant com una millora satisfactòria el fet d'assolir una major productivitat, és a dir, una major generació de renda per ocupat? Per la mateixa xifra de negoci potser no calen tants turistes, si tenen més disposició a pagar.
Totes aquestes qüestions requereixen un judici diferenciat. Pel que sabem fins ara, els nous inversors al sector turístic volen més creixement de visitants, i amb taxes més altes que en el passat. De fet, aspiren a acollir demanda nova i no a restar-ne a la ja existent, sense competir amb la dels altres, fet que sempre comporta més exigència empresarial. Els empresaris que frueixen de l’statu quo actual, no els nous entrants, crec que ja han descobert que amb el manteniment en tenen prou, i fins i tot acceptarien una taxa de creixement nul, ja que això els permetria mantenir la rendibilitat. Saben que l’entrada de nous inversors pot degradar l’oferta existent, no només amb preus incipients més baixos encara, sinó també amb una massificació que els provocaria força externalitats negatives, deteriorant la qualitat –poca o molta– avui existent. Els empresaris més forts de l’statu quo voldrien, avui, fins i tot substituir la demanda de visitants: menys gent que gastés més, garantint un nombre total d’ingressos constants en termes reals, com a mínim.
En tot cas, molts empresaris procuren maximitzar el seu excedent en xifres absolutes (restant de la caixa allò que toca pagar als empleats, i entenent que l’excés de demanda infla el cost). Aquest és el cas, en particular, d’aquells que consideren els equipaments com a cost enfonsat o capital ja amortitzat. En xifres relatives, segons euro invertit, l’atractiu ja és menor. En general, quan l’excedent relatiu deixa d’importar, l’empresari pot estar temptat a buscar la taxa positiva de creixement, per escassa que sigui, incrementant l'oferta. Mentrestant, el procés de massificació ve facilitat per un querosè subvencionat, un transport que no sufraga el cost ambiental i un visitant que no paga, amb taxes, els efectes socials que genera.
Als treballadors, a diferència dels empresaris anteriors, els importa el que s’enduen ells a la butxaca (més enllà del cost de l’ocupació per a l’empresa, i qualsevol teoria del salari diferit) respecte del tipus d’esforç que el treball requereix. S’avenen a pagaments informals, condicions d’habitatge, estrès... durant uns mesos, per sestejar la resta de l’any a l’economia submergida. Mala peça al teler per a una economia sanejada: sense més productivitat, l’empresari que s’apropia de l’excedent residual del negoci diu que no pot pagar més. Analitzant, però, el benestar, des de la productivitat o retribució per ocupat ens cal arribar, finalment, a la renda per càpita, que és la cosa important; i en el model mediterrani de benestar, a la renda familiar bruta disponible, que és l’aixopluc final de molts ciutadans. És a dir, transitem del que és macro al que és micro, fins a una xifra afectada per la ràtio ocupat/passiu (nens, majors i desocupats), neta d’impostos i subvencions; tant transferències monetàries com serveis que el sector públic dona en espècie i no cal pagar. La disponibilitat de renda, després, s’ha de reflectir en capacitat adquisitiva: habitatge, espai social, serveis públics. Tots aquests elements estan avui pressionant cada cop més les finances públiques, a falta d’un model productiu que retribueixi millor els treballadors del sector.
Fou el segle passat quan vaig encarar, a Menorca, l’error de no entendre que no era a les taxes de creixement del valor afegit brut (VAB) ni al nombre d’ocupats on es trobava l’èxit d’una economia, sinó a la generació de renda per càpita, en termes reals, tal com he indicat. Ho feia comparant la situació d’Eivissa amb la denigrada economia menorquina, titllada de retrògrada i conservacionista. Era la confusió primària entre renda i patrimoni; entre flux i estoc; entre compte de resultats i balanç. Després, vaig fer l’anàlisi extensiva al Principat, dins de l’Estat. Afortunadament, avui més economistes han identificat correctament el problema.