Pressupost 2023: on som?
És responsabilitat dels governs aprovar el pressupost, la llei més important de l’any, que fixa les prioritats polítiques i econòmiques d’un territori. A Espanya ja la tenim; a la majoria de comunitats autònomes, la tenen, de la mateixa manera que passa a molts ajuntaments, com és el cas, per exemple, del de Barcelona. Catalunya, per desgràcia, és una de les escasses excepcions i el responsable principal té nom i cognoms: Pere Aragonès i Garcia; el subsidiari, ERC, el partit que governa amb la minoria més franca des que Catalunya va recuperar l’autogovern.
Des de finals d’agost Aragonès, que aleshores governava amb el suport de 65 diputats, té sobre la taula l’oferiment del PSC, el partit guanyador de les eleccions. Una mà estesa que el meu grup parlamentari, que lidera Salvador Illa per construir una alternativa, ha mantingut inalterable, fins i tot quan ERC i Aragonès insistien en rebutjar el nostre oferiment, i especialment quan a l’inici del mes d’octubre de l’any passat es va confirmar el trencament anunciat del govern de coalició independentista.
I on som ara? Doncs en un moment en què el Govern, malgrat la seva debilitat política, pretén aprovar el pressupost per la via de l’adhesió en comptes d’optar per la negociació.
I què estem fent des del PSC? Doncs pensant en l’interès general hem evitat bloquejar els comptes i hem presentat una proposta de mínims per fer possible l’acord. ¿Podíem haver exigit l’elaboració d’un pressupost al 50%? La resposta és: “Ben legítimament sí!”
Una proposta de mínims, un paquet de mesures que aposta per la generació de prosperitat a partir de projectes que generen consens al territori, per la creació de riquesa i de llocs de treball i per la protecció de les persones amb una clara voluntat d’enfortir la salut, l’educació i els drets socials. Així doncs, si el Govern vol desencallar projectes cabdals que faran que Catalunya avanci, està d’acord en reduir les llistes d’espera a la sanitat i a la dependència i vol comprometre’s amb tenir una escola més inclusiva, per citar alguns exemples, la proposta d’acord que planteja el PSC li resulta perfectament assumible.
El PSC, malgrat els cops de volant d’un Govern summament dèbil, ha respost. Pensa fer-ho ERC? Pensa fer-ho el Govern? Pensa fer-ho el president? Que Catalunya tingui un nou pressupost per al 2023 depèn de la resposta d’aquests tres actors polítics que són –o haurien de ser– un de sol. ¿Accepten les condicions de mínims del PSC?
Catalunya espera, president.
