Primavera de Catalunya (1980)

De l’escriptor Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) a l’Avui (2-III-1980). És un dels escassos articles no partidistes apareguts a la premsa en els quinze dies següents a la convocatòria de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, signada pel president Josep Tarradellas ahir va fer quaranta-quatre anys. Contra tots els pronòstics de l’opinió dominant i a desgrat del mateix president Tarradellas, va guanyar la CiU liderada per Jordi Pujol.

L’onze de setembre del 1977 hi hagué un flamejar esponerós de banderes barrades a Barcelona i arreu del Principat i ens arribà a semblar que havia arribat la primavera, la nostra primavera. ¿On han anat a parar aquells mils de senyeres que onejaven pels nostres carrers i els braços que les arboraven? ¿On han anat a raure els anhels, els projectes, els entusiasmes que aquell dia es desplegaren per l'àrea de la nostra geografia i dels quals les banderes eren el símbol més vistós i aparent? ¿Caldrà convenir, com volia Unamuno, que Catalunya és un país de façana i que, un cop desfogades les primeres rauxes, un cop assolides certes exigències òptiques o estètiques –mediterrànies–, els catalans ens donem per satisfets i pleguem veles? Alguns –massa– signes exteriors ens ho farien creure. D'aquell milió i escaig de persones, ¿quantes n'hi ha que continuïn amb la mateixa fe? Si aquell dia els haguéssim preguntat si volien la premsa, la ràdio, la televisió i les escoles en català, un sí clamorós i unànime n'hauria sortit. ¿Què s'és fet d'aquell potencial en brut que ens involucrava a tots i en el qual tothom se sentia involucrat? [...] El pròxim dia 20 de març s'escauen les eleccions al Parlament de Catalunya. És el primer dia de primavera. Hauríem de convertir un símbol tan oportú en realitat. Hauríem de procurar que les pròximes eleccions esdevinguin el primer dia d'una autèntica primavera catalana. Hi hagué una primavera de Praga escapçada; hi hagué el maig francès ple de llavors germinatives, algunes d'elles avortades, mentre altres s'han infiltrat en el context de la societat francesa o no francesa. Hauríem de procurar que a partir del pròxim dia 20 de març el nostre país s'afermés d'una manera decidida en la seva identitat i fes un pas ben visible endavant. [...] No em refereixo sols al resultat de les eleccions. Aquest caldria que hi fos, i que fos inequívoc, com una primera baula en el recobrament col·lectiu. Si ho confiem tot al resultat de les eleccions, ni que sigui òptim, ens hem enganyat. Aquesta mena d'autoengany és el que em sembla que estem practicant des de fa tres o quatre anys. [...] Un poble que vol afermar-se, que vol sobreviure, ha de superar una sèrie constant d'esculls, de contrarietats, de paranys, de caigudes. Quan parlo de fer, de la pròxima primavera, la Primavera de Catalunya, em refereixo a aquest esforç que pot desplegar cadascú de nosaltres pel seu propi compte, de mil i una manera diferents i que són al nostre abast: obsequiar un amic amb la subscripció d'un diari o d'una publicació catalans, posar els rètols de les nostres botigues en català, corregir, amb tacte, el vocabulari en les converses, encara que de moment hàgim de passar una mica per pedants... Tot això, si uns quants milers de catalans s'ho imposen de debò, ve un dia que dona els seus fruits. [...] Perquè les eleccions al Parlament de Catalunya no quedin buides de contingut, cal una acció ciutadana que les secundi, en el sentit de donar entitat, des de baix, al país que allí intentaran d'afaiçonar des de dalt. Només amb una tenacitat sostinguda podrem fer que hi hagi, algun dia, una autèntica Primavera de Catalunya. Però aquesta podria començar el pròxim dia 20 de març.