Un príncep que ens obre els ulls / Uns pirates que ens els tanquen
Un príncep que ens obre els ulls
El tió, si es comporta com cada any, em cagarà entrades per al teatre. Dues per Prendre partit, al Goya, amb la garantia del Pou; unes de Polònia per anar a riure amb tota la família; i, si no és molt demanar, entrades també per a Tortugues, a la sala Flyhard, que me n’han parlat bé. La meva recomanació -perquè ja l’he vist i aquest vespre hi torno, amb ganes, a l’estrena oficial-és El Petit Príncep. L’adaptació del conte poètic d’Antoine de Saint-Exupéry que l’Àngel Llàcer ha fet per al teatre és un exercici de sensibilitat, intel·ligència i bon gust. Podia passar-se de sucre i quedar-se en un espectacle que, buscant el públic infantil, s’estavellés en el terreny de ningú. Al contrari, en Llàcer convertit en el mateix Saint-Exupéry, en l’aviador que ens narra la seva trobada amb aquest Petit Príncep amb voracitat per aprendre, que diu sempre la veritat, que té mirada pròpia i una curiositat universal, ha sabut subratllar la gran metàfora de l’obra. El viatge del nen per comprendre el món és el viatge dels adults per admetre que ens fem grans i que, amb el temps, incorporem màscares i pors. L’espectacle és, alhora, la màgia del nen que descobreix la vida i la decepció pel comportament absurd dels grans. El Petit Príncep ho broda. Actua bé, canta millor i balla amb solvència. L’entrada en escena de l’Elena Gadel és espectacular, les cançons compostes pel Manu Guix són efectives, la sàtira de l’home ric colgat de números fa molt riure i, tot plegat, gràcies a una escenografia que -si la il·luminació no ho esguerra-és de premi. El millor del muntatge és, però, la complicitat entre l’aviador i el nen. Saint-Exupéry mai no va deixar clar si el nen va existir en realitat o va ser un deliri després de l’accident d’avió que va patir al desert de Líbia. En el fons, tots dos són el mateix personatge. O no som, tots, els nens que érem passats pel sedàs dels anys?
Uns pirates que ens els tanquen
L e Petit Prince, il·lustrat amb aquarel·les del mateix autor, va sortir a la venda a Nova York el 1943. És el llibre més popular en francès. És la quarta obra més venuda de tots els temps i, fins ara, s’ha publicat en més de 180 idiomes. Tan sols un any després, l’avió del comandant Saint-Exupéry va desaparèixer al Mediterrani en la tornada d’una missió de la Segona Guerra Mundial. Va morir als 40 anys i mai no va ser conscient del reconeixement de la seva obra, ni de la fortuna pels drets d’autor del seu conte, convertit en símbol de l’humanisme. Van trigar 60 anys a trobar les restes del seu avió, fins que l’any 2000, prop de les aigües de Marsella, en van pescar l’hèlix. Si Saint-Exupéry hagués editat el llibre a l’inici del segle XXI, es trobaria que la pirateria, dins del món digital, el deixaria amb uns ingressos ben migrats. Per més èxit que hagués tingut, les descàrregues il·legals li haurien escatimat bona part dels diners que li correspondrien. I a França rai. Allà el govern ha creat mesures dures per frenar la pirateria a tots els nivells, també en l’àmbit literari. A Espanya, en canvi, es calcula que les editorials deixen de facturar, cada any, més de 400 milions en llibres que no venen perquè hi ha lectors que se’ls descarreguen de franc. Ni autors ni editors no veuen un euro per la seva feina i el fenomen creix de forma exponencial en un estat on la pirateria (pel·lícules, sèries, música, llibres i videojocs) és líder a Europa. El més greu és que ni tan sols hi ha consciència de robatori. Quan l’Observatori de Pirateria pregunta als lladres per què ho fan, la resposta majoritària és: “Per què haig de pagar per un contingut que puc aconseguir gratis?” “I si després no m’agrada?”, responen en segon lloc. El teatre, de moment, com la vida, no se’l poden descarregar. Per això avui tornaré al Barts, per emocionar-me en directe.
