El Priorat (1991)

De la columna del periodista i escriptor Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) a l’Avui (30-VII-1991). Entre el 26 i el 28 de juliol de fa trenta-quatre anys van cremar a la Ribera d’Ebre unes 2.000 hectàrees de conreus, matolls i pi blanc. Aquell era el pitjor estiu des del 1986 pel que feia a terrenys arrasats pels focs a Catalunya. Tal dia com avui, Espinàs va publicar aquest article motivat per aquell incendi forestal i pels records d’un Priorat que descrivia amb un estil genuí, suggeridor, acurat i cordial.

L’incendi forestal que hi ha hagut a la Torre de l'Espanyol, a la Ribera d'Ebre, és un dels més desastrosos d'aquests últims anys. Els qui, encara que no fos des de primera línia, hem vist avançar alguna vegada un mar de foc per la muntanya, hem sentit com se'ns aturava la respiració, dominats per l'estupefacció que produeix sempre veure les forces naturals poderosament desfermades. L'home primitiu, en veure un bosc encès, devia quedar sotraguejat no tan sols per la por, sinó també pels més inquietants interrogants màgics. Llegeixo que el gran incendi de la Ribera s'ha estès cap al Priorat, i que els bombers i col·laboradors han tingut molta feina per tal d'evitar que el foc afectés les cases de la Figuera. La Figuera de Falset... No he oblidat mai com vaig arribar a aquest poble del Priorat, ja fa més de trenta anys, però la recent reedició d'aquest llibre de viatges me l'ha fet rellegir i refrescar els records. Amb l'amic Joaquim Muntanyola vam pujar a la Figuera pel dret. Veníem de Cabassers i anàvem cap a les Vilelles, però no vam resistir la temptació d'enfilar-nos per la serra de la Figuera, dalt de la qual, en un moment determinat, vam veure el poble, que tot seguit se'ns va amagar. Era una tarda d'octubre, tèbia, amb una llum fina, una temperatura amable. Vam passar el riu per un indret fàcil, vam abandonar les vinyes i vam trobar el camí de pujada, que es regirava a cada passa. Aleshores vaig escriure que "fer una ascensió és col·leccionar miradors, inventar panorames; la fatiga és una benedicció, perquè obliga a aturar-se sovint i a mirar enllà". Em vaig enamorar d'aquell paisatge, i em costa, ara, d'imaginar-me'l cremat. Quan vam ser dalt de tot, al poble, en Joan, el fondista que ens va acollir, no ens va deixar descansar gaire: "Han d'anar a Sant Pau, abans que es faci fosc." Va insistir fins que ens va acompanyar a Sant Pau, una ermita encara una mica més enlairada, el millor mirador d'un gran panorama circular. Vaig anotar: "L'extensió visible és immensa, i anem girant a poc a poc sobre nosaltres mateixos. El Montsant és rosat, més enllà la Serra de la Llena ja té la grisor de l'acer. I reclamant per damunt de tot la nostra atenció, l'Ebre. L'Ebre brilla fredament en el capvespre, i se'ns fica als ulls la seva ampla volta, una volta que, amb aquesta perspectiva, fins ara només havíem vist en els mapes." La gran fumera de l'incendi deu haver omplert, ara, aquesta vall ondulada del Priorat, aquests bancals estrets i repetidament treballats per l'home, i un gran pàmpol negre haurà ofegat la verda voluntat de créixer dels milers de petits pàmpols que protegien el naixement del raïm. Tinc una vella admiració per la tenacitat dels prioratins, entossudits a treure suc de vida de la dura llicorella, la pedra del país. Més calamitats per a la gent del Priorat? No, si us plau. L'únic incendi possible, aquí, ha de ser el que pinten, en els núvols, i en els turons, i en la paret del Montsant, les exaltades però pacífiques i silencioses postes de sol.