El privatisme de l’era llibertària

Un dels laments habituals dels intel·lectuals americans adscrits a corrents neoconservadors progressistes i neoliberals varis és que l’era llibertària actual al món occidental no és la que els seus mestres i deixebles van imaginar: hi manca voluntat i responsabilitat moral col·lectives. Tampoc ha acabat sent el que ells, passats pel sedàs neo, aspiraven obtenir en el seu combat contra els comunistes i diferents corrents col·lectivistes. Possiblement tenen raó. Això no obstant, és una paradoxa que aquests intel·lectuals proclamin que ha arribat l’era llibertària que esperaven però que no és la que volien. La seva defecció deixa en estat d’orfenesa intel·lectual l’era llibertària. I potser ja li va bé.

A l’altre costat de la sempre diminuta però influent palestra acadèmica i intel·lectual americana hi ha una nova crítica social provinent d’amatents pensadors catòlics, tal com demostra el controvertit número de febrer de la revista religiosa conservadora First Things. Per la seva banda, en el seu darrer llibre Brad Gregory, professor d’història a la Universitat (catòlica) de Notre Dame, a Indiana, ha encunyat i teoritzat el terme Kingdom of What-ever per definir l’essència de la societat actual. En català, vindria a ser el Regne de Qualsevol Cosa. Aquest regne anàrquic, hiperpluralista, individualista i de principis molt flexibles produeix severs espasmes de nostàlgia medieval i tomista en l’elit catòlica intel·lectual. Aquesta elit reclama el retorn d’una comunitat humana moral i de relat fortíssim que sàpiga què cal fer i què cal pensar en la direcció correcta, és a dir, catòlica.

Res de tot això és cap novetat per als lectors de l’ARA que segueixen la meva fixació amb l’era llibertària.

Tant els teòrics defensors com els catòlics detractors de l’era llibertària n’assenyalen la manca de comunitat efectiva. Mentre que els intel·lectuals catòlics demonitzen al mateix nivell la reforma protestant, la llibertat de consciència i les minifaldilles, els intel·lectuals neo lamenten la desaparició d’una articulada comunitat humana alliberada i plenament il·lustrada: només hi ha individus. Cada individu és una entitat en si, de tal caràcter, alienació i força que la comunitat humana esdevé impossible. En conseqüència, l’hiperpluralisme i la desaparició de valors, política i moral col·lectius s’explica pel fet que tot comença i acaba en l’individu. L’entorn, l’estructura relacional de la comunitat, s’ha esvaït.

Aquest fenomen que acabo de descriure és el privatisme. L’era llibertària no ha arribat pas gràcies a l’alliberament col·lectiu humà mitjançant la política, la societat o la cultura; hem aconseguit una societat més lliure perquè les persones han fugit de la comunitat que calia transformar. El retrat no podria ser més revelador. Als anys 50 els Estats Units van començar a experimentar la suburbanització massiva: tothom fugia dels hàbitats tradicionals de la ciutat i el camp per viure en urbanitzacions i xalets aïllats mancats de sentiment de comunitat. Al llarg dels anys, aquesta deshumanització suprema s’ha estès als hàbitats tradicionals. Els barris i els pobles americans, tan arrelats a la tradició del town meet-ing, són avui agregacions d’individus.

Es pot argumentar que els anys 60 van suposar un punt d’inflexió del privatisme. Davant la incapacitat de transformar la comunitat en un espai autènticament humà, igualitari i lliure, es va produir una conscient i inconscient retirada massiva. La vida privada oferia més llibertat que la comunitat. La privacitat, aïllada, alienada i deshumanitzada, significava una discreta, secretiva desobediència a la rigidesa social. L’entronització del consumisme capitalista i d’un oci consumista dirigit exclusivament a l’individu i a fomentar la individualitat han agreujat i accentuat el privatisme. I, tanmateix, el resultat ha acabat sent aquesta contradictòria i paradoxal era llibertària.

Vist des de Catalunya i el món europeu, pot semblar que tota aquesta anàlisi és una autèntica aberració. Catalunya sembla més que mai una comunitat unida preparada per transformar-se i canviar-ho tot per mitjà de la independència. Reitero: estic descrivint els Estats Units, que és el model avançat del que després succeeix, en major o menor mesura, a Europa. Catalunya i Europa preserven diversos graus de sentiment comunitari que han mantingut l’alienació col·lectiva alhora que han contingut la deshumanització. Però també són societats menys lliures, on els espasmes dels relats forts -en forma de populismes- malden per reprendre el control social aprofitant-se dels darrers ressorts comunitaris existents a la societat. Els Estats Units ja van patir aquesta dinàmica: la New Left, constituïda com un marasme anàrquic d’alliberament humà i social, va acabar segrestada per noves formes autoritàries i alienants d’arrel marxista leninista.

El privatisme és ja una realitat, com ho és l’era llibertària. La seva extensió prendrà tot Occident. I prendrà Catalunya, tard o d’hora, quan la independència triomfi, o fracassi. La tasca que tenim al davant és la d’humanitzar aquesta era llibertària. Cal fer sortir l’individu reclòs al seu hàbitat alienat i reinserir-lo en una comunitat autènticament humana, lliure i que permeti el creixement i desplegament personals i col·lectius que ens mereixem tots. I, de passada, escombrem d’una vegada tot pensament i relat forts i els seus ressorts autoritaris.

Més continguts de