El problema no és a Sevilla, sinó a Madrid

Andalusia té una taxa d’atur del 15%, només superada per molt poc per Extremadura, i un índex de pobresa i de persones en risc d’exclusió social del 37%, el més alt d’Espanya si exceptuem el de la ciutat de Ceuta. Que amb indicadors com aquests el president andalús anunciï deduccions fiscals per la quota del gimnàs o les despeses del veterinari es comenta sol, per dir-ho suaument. Sobretot vist des de Catalunya, on la transferència de la mal anomenada “solidaritat” (la solidaritat és voluntària, no obligatòria) continua sent desproporcionada i perjudicial, i no permet cap marge per a populismes com aquest del president de la Junta, a nou mesos de les eleccions. 

Això s’ha de poder dir, i amb tot, la discussió de Catalunya no ha de ser amb Andalusia o amb qualsevol altra comunitat, sinó amb l’Estat. El govern espanyol està adormint la pilota del nou sistema de finançament (i més que l’adormirà, si la vicepresidenta i ministra d’Hisenda és la candidata socialista a Andalusia i amb perspectives electorals molt dolentes) i l’últim que necessitem és tornar a la llauna lacrimògena de quanta ingratitud amb els andalusos que van venir a aixecar Catalunya, concepte que ja ha tret el nas aquests dies.

Amb totes les seves turpituds d’execució, el projecte independentista pretenia donar una resposta global al problema que persisteix, que és que tant els governs del PP com els del PSOE pretenen perpetuar l’asfíxia econòmica del nostre país, fins i tot quan s’han avingut a revisar el finançament collats per les circumstàncies. El problema no és a Sevilla, és a Madrid.