El problema de la Paula
Són poc més de les nou del vespre i la família sopa. Inadvertidament, la nena, la petita de dos germans, exclama: “Jo no m'hi vull asseure més, amb el Mario!” El Mario és un nen que ha arribat a mig curs i a qui li està costant agafar el ritme. La Paula no té res en contra del Mario, però està farta que, des del curs passat, la posin sempre amb els nens o nenes amb més dificultats. “Per què no puc seure amb les meves amigues?” Els pares proven de fer-li entendre la importància d'ajudar companys com el Mario, i li recorden que té temps de sobres per estar amb les amigues.
La història es remunta a uns anys enrere. Quan en tenia cinc, als pares els van informar, després que la psicopedagoga de la Generalitat li fes les proves, que la nena tenia altes capacitats intel·lectuals, “el que abans en dèiem nens superdotats”, va aclarir. La tutora i la directora de l'escola pública de la Paula es van comprometre a preparar un pla de treball específic per a la Paula. Va passar el curs. En els anys següents hi va haver de tot, atès que la sort de la Paula va quedar en mans de l'energia i la bona voluntat dels seus diferents mestres. Alguns van optar per posar-li més deures, d'altres per donar-li continguts del curs següent, d'altres per fer-li llegir llibres i alguns perquè ajudés aquells companys que, pel que fos, es quedaven enrere.
La Paula no volia ni sentir a parlar de passar-la un curs més amunt. L'horroritzava haver d'anar “amb els grans”. De fet, ja se sentia prou assenyalada, prou etiquetada, per haver-se d'enfrontar a un canvi així. La directora, la tutora i la psicopedagoga, tot i que reconeixien que el canvi de curs era possible, esgrimien que podria ser desestabilitzador per a la nena treure-la del seu grup, en què estava, malgrat tot, ben integrada.
Mentrestant, els pares, amoïnats, s'havien posat en contacte amb el departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. Existeixen documents i estratègies a aplicar en aquests casos, però, en la realitat, sobre el terreny, tot queda a càrrec d'una escola i d'uns professors desbordats. “El sistema no el tenim preparat per a aquests nens”, els van reconèixer a la Generalitat. El sistema es focalitza en els infants als quals els costa seguir el ritme i oblida els que tenen altes capacitats.
Una mestra d’una altra escola, amiga de la mare, els va dir que el que fan moltes famílies és dur el seu fill o filla a alguna de la mitja dotzena d'escoles que a Catalunya saben com tractar la canalla com la Paula. Pràcticament totes són concertades o privades, alguna caríssima. Enllà del preu, ¿com podien ells, vivint lluny de Barcelona, portar-hi la Paula i anar-la a buscar cada dia?
Els pares van contactar també amb una fundació, la FANJAC. Van tornar a fer-li proves a la Paula (en algunes va obtenir puntuacions rècord) i algun cap de setmana van assistir a activitats organitzades per aquesta entitat, que prova d'assessorar i acompanyar les famílies com ells, que, a aquestes altures, ja veien això de les altes capacitats no pas com una oportunitat, sinó com un problema dels grossos i una amenaça per al futur de la Paula.
Sabien, tant la mare com el pare, que molts nens i nenes com ella a voltes no aconsegueixen arribar a la universitat, o bé topen amb el fracàs quan hi arriben. La Paula sovint s'avorria a classe però, amb tot, continuava traient excel·lents amb facilitat. Massa facilitat.
Però aquí no es van acabar les preocupacions. A mitjans de març del 2020 esclata la pandèmia, i a la Paula, com a tots els alumnes, l’envien a casa. A partir d’ara s’haurà de connectar online. Alguns dies, els pares li han de recordar que es connecti. Esbufega. Sovint la troben trafegant amb el mòbil i passant pantalles de TikTok, amb la veu del mestre de fons. La inquietud del pare i la mare va augmentar molt aquella temporada, els seus temors es van disparar. Les notes, per sort, van continuar sent bones.
El que als pares els angoixava era que el fet de no haver d'esforçar-se com els altres, de no haver de ser disciplinada, de no haver de passar gaire temps estudiant o que fes els deures d'una revolada, més tard li passés factura a la Paula, la qual, quan hagués d'enfrontar-se a dificultats, no disposaria dels hàbits i recursos necessaris.
Saben que hi ha països on això de les altes capacitats no és una nosa o una pedra a la sabata per al sistema educatiu, sinó un regal no sols per a l'individu concret, sinó també per a la societat en el seu conjunt. Llocs on hi ha voluntat i mecanismes efectius per detectar aquests nens i nenes, aquests nois i noies, i encaminar-los i ajudar-los a desenvolupar el seu talent, el que sigui. Els pares de la Paula no somien que ella sigui Mozart. Sols desitgen que la Paula de gran sigui una persona feliç.
Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)
