18/09/2021

El procés de negociació

3 min
El procés de negociació

Tot i que en la narració periodística sovint s’insisteix a interpretar les diferències entre ERC i Junts en termes de batalletes partidistes de curta volada, és evident que hi ha diferències estratègiques de fons. La fonamental té a veure amb el procés de negociació que han recomençat el govern català i l’espanyol aquesta setmana. No és cap secret que Junts no comparteix aquesta aposta per la negociació amb el govern espanyol, mentre que ERC en fa bandera i la considera el nucli de la legislatura.

No és una diferència menor: és una diferència de fons, al nivell de la que va separar el PSC de Maragall i ERC el 2006 quan ERC es va decantar pel vot en contra de l’Estatut. Allò va acabar amb el cessament dels consellers republicans per part de Maragall, en entendre que aquella bifurcació estratègica feia insostenible mantenir el Govern.

En l’acord d’investidura de Pere Aragonès, aquesta divisió estratègica es va resoldre, provisionalment, acordant un termini de dos anys per explorar el recorregut del procés de negociació. I, en principi, per madurar una alternativa transitable a la negociació que, de moment, no ha passat de l’estadi de la retòrica inconcreta. Era una manera de xutar la pilota endavant. Tanmateix, a hores d’ara és prou evident que aquell acord no ha funcionat. De fet, era evident ja des que alguns dels dirigents polítics amb més pes polític a Junts van optar per quedar-se fora del Govern, cosa que va afeblir molt el pacte.

Des de llavors, s’han anat succeint les declaracions de dirigents de Junts en contra del procés negociador. Remenant l’hemeroteca, és fàcil trobar, pràcticament cada setmana, alguna declaració de l’entorn de Junts en aquest sentit. Tant des del Parlament com des del partit o des del Congrés de Diputats. El silenci respectuós o, de vegades, fins i tot l’expressió d’una posició favorable a la negociació dels consellers proposats per Junts no pot tapar el fet que l’epicentre polític de Junts s’ha situat, de manera molt evident, en contra de la taula. L’episodi d’aquesta setmana, doncs, no es pot analitzar com un fet aïllat, sinó com l’expressió més clara, potser la culminació, d’aquesta divergència estratègica.

Aquesta manca de consens estratègic afebleix el govern català en la negociació. Com afebleix, també, la possibilitat d’imaginar alternatives al fracàs de la negociació. Hi ha mala peça al teler, si no es recondueix d’alguna manera.

I, malgrat tot això, si analitzem aquest reinici de la negociació política entre governs des de la perspectiva dels processos de resolució de conflictes, hi ha elements molt importants que no s’han valorat prou. Primer, el fet que, malgrat l’evident asimetria jurídico-institucional, el govern de l’Estat accepti seure en una taula, al mateix nivell, amb el que, des de la seva perspectiva, no és més que un govern autonòmic més. Segon, el fet que s’hagi refermat el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític que caldria resoldre. Això, que vist des de Catalunya és una evidència palmària, acostuma a ser un dels principals obstacles per a la resolució negociada de conflictes. Perquè per resoldre un conflicte cal acceptar que existeix, i moltes vegades els defensors de l’statu quo no els admeten, que és precisament el que havia fet l’estat espanyol fins ara. Ni el reconeixement del conflicte ni seure en una taula amb el que, des de la seva perspectiva, és un govern regional rebel són coses que cap govern de cap estat fa de gust. Per això cal valorar-ho com una victòria col·lectiva del moviment independentista.

Ara bé, constatar el valor d’aquests avenços no ens hauria de menar a la ingenuïtat sobre les possibilitats d’èxit d’aquest procés. I no només per la discrepància estratègica dins l’independentisme: les posicions de partida dels dos governs estan molt allunyades, i les asimetries entre els dos costats de la taula són molt grans. D’altra banda, és força evident que el PSOE arrossega els peus a aquesta taula: hi va mogut estrictament per la mera aritmètica parlamentària. Aquest és un incentiu important, però probablement és massa feble per dur-los a prendre decisions valentes. D’altra banda, i aquest és l’element fonamental, la taula és un diàleg del govern català amb el govern espanyol, però la resta de poders de l’Estat, singularment el judicial i el funcionarial, no s’hi senten interpel·lats. Aquesta anàlisi de la situació hauria de dur l’independentisme a plantejar-se diversos escenaris possibles, i treballar-hi amb rigor i honestedat. Però hi ha qui, malauradament, prefereix emprar-la per mirar de fer descarrilar la negociació i gesticular molt fort.