Un projecte realista sobre el servei militar (1964)

De l’article de Manuel Fernández Areal (Ferrol, 1930 - Vigo, 2026), signat amb les inicials M. F .A. i publicat fa uns seixanta anys a Diario Regional, de Valladolid (6-XI-1964), del qual ell era llavors director. Traducció pròpia. L’autor d’aquest text va ser engarjolat i incomunicat aquella mateixa tarda en una presó militar. Un consell de guerra el va condemnar, l’11 de febrer del 1965, a sis mesos de presó per delicte d’injúries a l’exèrcit. La sentència proposava que fos indultat, gràcia que li fou concedida un mes després. El passat 28 de gener el Parlament català va emetre una declaració sobre possibles vulneracions de drets a l’exèrcit i sobre el rebuig del retorn del servei militar obligatori. El lector Lluís Salleras Redonnet ens va orientar el 22 de gener en la recerca hemerogràfica d’aquesta peça històrica.

A un li sembla molt bé aquest projecte francès per a reduir de moment –més que no pas abolir, sembla– el servei militar obligatori. Perquè un creu que si la nació no necessita el treball militar dels joves del país, és superflu –a més d’altres coses– cridar els joves a files i mantenir-los a les casernes per mantenir una ficció: la de la necessitat d’un exèrcit “en peu de guerra”, quan tot el món sap que a les casernes no estan pas permanentment aquests joves realitzant tasques militars, sinó d’altres sovint alienes al servei de les armes. A un li sembla molt bé que els francesos s’hagin plantejat seriosament la possibilitat d’eliminar el servei militar obligatori i fins i tot que hagin elaborat un projecte ben estudiat que pot convertir-se aviat en llei. ¿Per què mantenir casernes, períodes llargs de vaguejar pels passadissos d’aquestes casernes, hores inacabables d’una guàrdia que no serveix per a res (perquè no hi ha res important per guardar) i repeticions d’uns moviments d’armes que saben amb escreix: temps u, temps dos, descans, ferms, dreta, esquerra? Sens dubte el projecte caurà molt bé i seria desitjable que tingués eco en altres països. Espanya, per exemple. Un, que és oficial de complement de l’Arma d’Infanteria [Fernández Areal havia fet Milícies Universitàries quan estudiava la carrera de dret] i estima les virtuts pròpies de la família militar, està fermament convençut, tanmateix, que a les casernes, actualment, es perd moltíssim temps. Si aquesta afirmació no fos exacta, no tindrien cap explicació aquests “ensenyaments per a soldats”, aquestes possibilitats de suplir la llarga espera sense res útil per uns estudis i una formació professional que aportaran molt al país i que suposen un gran encert del comanament militar superior, intel·ligentment conscient de la realitat. ¿Què passaria si Espanya eliminés unes quantes casernes, llòbregues, enormes, atrotinades sovint, difícils de netejar i de mantenir en perfecte estat de revista, costoses, la majoria buides, i escurçar –de moment, escurçar, però molt– el temps de servei militar, de forma que en tres mesos un jove espanyol, amb un règim intensiu de campament, aprengués el funcionament de les armes, les normes de salutació, una mica d’instrucció en ordre tancat i quatre coses més indispensables? Doncs passaria que s’aprofitaria molt més bé el temps i es gastarien menys diners en una formació militar que no justifica gens el servei obligatori actual. Hi ha precedents aquí en el servei dels minaires, i la mateixa IPS o Milícia Universitària és un exemple de com facilitar el treball civil –aquell que es fa durant més temps i amb el qual se serveix més directament al país– de quants, en els moments més decisius de la seva vida, es veuen obligats a obrir un parèntesi massa llarg per als temps que corren.

[Un reial decret de 9 de març de 2001 va eliminar el servei militar obligatori].