Promeses electorals
"Una promesa / Nunca es pa' mirar atrás / Si preguntaras / Yo te lo volvería a jurar", canta Rosalía amb Rauw Alejandro. Les promeses d’amor són un clàssic molt més antic que les promeses electorals. L’amor, afortunadament, no està en campanya quinze dies cada quatre anys i encara que fer promeses, en general, sigui una tendència humana poc recomanable, és més agradable sentir un “T’estimaré sempre” que un “Faré aparcaments per a tothom”. Tot i que a les persones menys romàntiques les pugui convèncer molt més un aparcament. De fet, si ens posem estrictament pràctiques, que ens prometin un pis de lloguer assequible o unes mesures responsables contra la sequera és una manera de dir-nos que ens estimen molt més eficaç que una cançó. O podem voler totes dues coses alhora. Ho volem tot. Per això, com que el poder de la música és infinit, les persones que es dediquen a la política també ens acaben prometent un seguit de mesures cantant. És allò que a algunes ens fa tanta vergonya de veure però que funciona per a tantes altres. El sentit del ridícul es deixa fora de la campanya i, en molts casos, de la vida en general. No ho critico, només ho constato, perquè jo passo més vergonya del compte i tinc enveja.
Comença la campanya electoral i les promeses ja s’han activat fa dies (com la campanya). Formen part del programa electoral, o són el programa mateix. El pitjor i el millor de les promeses electorals és que si no es compleixen no passa res. I si es compleixen, a vegades, tampoc. Està bé saber quines són les intencions d’un partit polític en cas que guanyi i es posi a governar (l’oposició sempre és un lloc més còmode), però està molt malament donar crèdit a il·lusions que saps que no podràs complir. Per això la promesa queda derrotada d’entrada, només sortir per la boca. Genera unes falses expectatives que després es respondran (amb sort) amb excuses, moltes de les quals ja estan preparades abans de començar la campanya. Hem d’entendre que formen part del joc. Com odio aquest concepte... En lloc d’acostumar-nos a dir que no podem prometre res, insistim que ho farem i no parem de sentir-ho en campanya i en cançons. Com si la realitat no ens hagués ensenyat que hem d’escoltar la promesa com un desig, no com una realitat. Si tens el desig ja saps que és possible que no es compleixi. Però de la promesa n’esperes molt més. Quan es diu “la intenció és el que compta” es fa per valorar el gest, perquè hi ha persones que ni tan sols tenen intencions (la qual cosa no ha de ser dolenta per si mateixa). Però no votem perquè un partit polític estigui carregat d’intencions sinó perquè volem que canviï allò que no ens agrada o que ens sembla injust. Perquè necessitem que les seves promeses siguin el camí de la nostra realitat. Acceptem contradiccions però no frustracions perpètues.
No tothom qui es dedica a la política és igual i encara hi ha diferències ideològiques entre unes propostes i unes altres. En recelem perquè molts polítics i polítiques tenen aquella cosa sectària de respondre a unes sigles o a bufar segons la direcció del vent. I quan la democràcia global no passa el seu millor moment, entren a dojo personatges de les cavernes que prometen tornar a un passat abominable. Tant és si saben articular un discurs. No els cal. Aquesta mena de gent sí que les compleix, les promeses. Però no té cap mèrit, certament, tirar enrere. Evitar que les cavernes siguin democràcia, en canvi, sembla una proesa. Qui ens pot prometre que el passat no tornarà quan se li han deixat les portes obertes? Comença la campanya. Toca escoltar molta música.
